Ell i ella

Capítol 18 L'espera

Matt

Estava al vestidor vestint-me després de la dutxa, a part del que havia passat amb el Marc aquell dia estava anant perfecte. Sobretot amb a la Clara, em feia sentir especial fent que sentis moltes coses dintre meu, no m'havia sentit així i no sabia com actuar, per això anava de dur, però en realitat m'agradava, m'encantava, no sé què faria si ara la perdés.

Un crit va interrompre els meus pensaments. Vaig saber que era la Clara al mateix instant, però què?

- Ei, algú ha sentit aquest crit? - Va preguntar el Carles estranyat. En aquell moment vaig saber que no m'ho havia imaginat i encara que anava sense samarreta vaig sortir a fora corrents, no podia haver-li passat res, no! No podia ser, no m'ho creia, no si us plau! Quan vaig ser a fora vaig veure a la Clara, estava plorant tirada a terra, vaig veure desaparèixer una silueta, però no vaig seguir-la, perquè la Clara em necessitava i jo a ella.

- Clara! Clara! Què t'ha passat? - Vaig cridar preocupat, no m'ho podia creure. Però en aquell moment quan em pensava que no podia anar a pitjor, se li van tancar els ulls i va caure del tot a terra. No podia ser, com havia deixat que li passes, tot per culpa meva! - No, no, no si us plau! - Vaig suplicar perquè tot allò fos un somni i em despertéssim d'una vegada, o que fos una broma o qualsevol altra cosa, però ella no, si us plau! Em vaig posar a plorar, m'havia intentat aguantar, però ja no podia més. Les llàgrimes em queien i encara que ens coneixíem des de feia molt poc amb la Clara, jo me l'estimava molt.

- Matt, - Vaig notar que em deia algú mentre em posaven el braç a l'espatlla, no podia saber qui era, no podia pensar-hi, només podia pensar en ella, estirada a terra. - l'hem de portar a l'hospital, no ens podem quedar aquí i com més ràpid anem millor. - Tenia raó així que em vaig aixecar i amb l'ajuda dels meus companys la vam carregar al cotxe del meu entrenador i vam anar a l'hospital.

Jo anava al darrere, la Clara estava estirada als tres seients i el cap sobre les meves cames, no podia veure-la així, em feia molt mal. A davant anaven el meu entrenador que conduïa tan ràpid com podia i de copilot hi havia el Jan, que de tant en tant mirava endarrere, per veure com anàvem. 

Vam arribar a l'hospital i vaig agafar en braços a la Clara, mentre el Ramon, l'entrenador, anava a demanar una camilla. Van sortir dos metges, la van posar sobre la camilla i se la van emportar a dintre, jo vaig entrar seguidament amb el Ramon i el Jan a darrere meu.

Feia 1 hora que esperàvem a la sala d'espera, el Jan i el Ramon ja havien marxat perquè havien d'anar a casa seva. Però havien arribat la mare i la germana de la Clara, jo havia trucat a la meva mare, perquè sàpigues on estava i ella s'havia entestat a venir, almenys per fer-me companyia, però jo sabia que només ho feia per conèixer-la. No podia aguantar més, ja havia parat de plorar, però ningú sortia, cap metge ni venia ningú a dir-nos que estava bé, que no li passaria res, que simplement s'havia desmaiat.

- Matt, tranquil, estarà bé, només s'ha desmaiat... - Va dir ma mare per tranquil·litzar-me, però tant ella com jo sabíem que no funcionaria. - Saps que jo i la Carlota, la mare de la Clara som molt amigues? Ens coneixem des de fa anys, perquè no m'havies dit que la Clara era la seva filla?- Em deia ma mare per distreure'm, però jo només podia pensar en ella. Només em venia la seva imatge al cap, ella assentada a terra plorant i de cop en menys d'un segon, estirada inconscient i fins llavors no m'havia parat a pensar, la seva cama... La tenia morada i botida, com no me'n podia haver adonat, això em va fer tenir esperança, ja que això volia dir que només s'havia desmaiat pel mal...

Per distreure'm em vaig posar a mirar TikTok, no sé si va ser casualitat, però al cap d'uns minuts em va sortir un seu, això em va fer caure unes llàgrimes. Necessitava que es recuperés, jo sabia que n'estava fent un gra massa, però m'era igual, no podia aguantar més amb aquesta tortura. Els metges feia mitja hora havien sortit hi havien dit que estaven fent el possible, que quasi li havia vingut un atac de cor, però ho estaven solucionant i que en breu ens avisarien. Vaig entrar a la seva conta de TikTok i em vaig posar a mirar els seus vídeos. No vaig poder evitar somriure i vaig veure el que havíem fet l'altre dia ella i jo. Vaig trobar-me un altre cop amb les meves llàgrimes lliscant per les meves galtes, però aquest cop no em vaig amagar, a aquelles altures m'era igual si em veien, la seva mare i la seva germana també ho havien fet.

- Familiars de la Clara Martínez? - Va dir un metge mentre sortia d'una sala.

- Sí, aquí! - Van respondre la Carlota i l'Alexia.

- Passeu, si us plau. - Va demanar el metge. - Està bé, però li hem de fer radiografies i diferents proves a la cama, té molt mala pinta. - Tot seguit van entrar la Carlota i l'Alexia darrere del metge, jo estava cada cop més nerviós. Ja havien passat 20 minuts, per què no sortien?

- Matt, potser millor que marxem i ja tornarem demà. Així poden parlar la família. - Em va dir ma mare.

- No mama, jo la vull veure. Encara que sigui només per saber com està. - Vaig dir fermament.

- Com vulguis. Però tampoc ens podem estar molta estona aquí, ja que és tard i no hem sopat encara.

- Jo no tinc gana, si vols ves a sopar tu, jo m'espero.

- Vaig a buscar quatre entrepans i els porto aquí, així també podran menjar la Carlota i l'Alexia. - I després de dir allò ma mare va desaparèixer pel passadís. Al cap de 5 minuts va sortir la família de la Clara amb el metge que les havia acompanyat abans.

- D'aquí a mitja hora procedirem a fer-li un seguit de proves. Quan les tinguem ja els informarem dels resultats. Si volen poden esperar-se aquí. - Va dir el metge abans de marxar pel mateix passadís per on havia marxat la meva mare.

- Matt, on està la teva mare? - Em va preguntar la Carlota.

- Ha anat a comprar uns entrepans per menjar tots aquí, ja que és bastant tard. - Els hi vaig explicar.

- D'acord, - Va respondre la mare de la Clara. - per cert, la Clara ens ha dit que passessis, si vols és clar.

- Moltes gràcies. - Vaig dir-li abans que pogués continuar i em vaig dirigir a la porta, després de tota l'espera per fi la puc veure. Mentres no li hagi passat res jo estic content i pel que han dit els metges està bé, simplement s'ha desmaiat, quasi li ve un atac de cor, però pel que han dit ha sigut a causa del mal i ja que no podia respirar. L'únic que sembla que afecta és sobre la cama, encara que espero que no li passi res. És molt bona defensa, es nota, no sé què faran les del seu equip. 

En entrar a la seva habitació de l'hospital, la veig. Estirada al llit, amb la bata blanca, està pàl·lida i es veu que està cansada.