Ell i ella

Capítol 17 L'advertència

- Tranquil, jo no marxaré. - Vaig dir-li perquè es tranquil·litzés.

- Gràcies, gràcies enana. Gràcies per tot el que has fet per mi encara que ens coneixem des de fa dos dies comptats. De debò gràcies. Ets la millor amiga del món. - Va començar a dir encara fonent-se en la meva abraçada.

- Ei, estigues tranquil. Has fet bé de dir-li tot allò, s'ho mereixia, és un cregut. - Vaig dir-li mentre em separava d'ell i el mirava als ulls.

- Suposo... - Va dir sense estar segur.

- Doncs jo no ho suposo, jo ho sé - Vaig dir, fent gestos perquè rigués i va funcionar, perquè a la seva cara hi va aparèixer un somriure trist.

- Una cosa... - Va començar a dir dubtós. - I aquells petons del camp a què han vingut? - Va dir aquest cop mirant-me als ulls i somrient.

- No siguis cregut tu també, era només perquè calles. - Vaig aclarir-li, encara que sabia que no serviria de res.

- Sí, segur. - Va dir sense deixar de mirar-me. Em venien ganes de tornar-li a fer petons, però aquest cop, per demostrar-li simplement que m'agrada. La veritat m'agrada des que el vaig conèixer, però m'ho negava a mi mateixa, fins que va passar allò a casa seva, em vaig adonar que el necessitava, el necessitava al meu costat i perquè ell em feia sentir com si estigués en una muntanya russa, se'm girava l'estómac quan estàvem a prop i no podia parar de pensar en ell. - En què penses? - Em va despertar dels meus pensaments, no sabia que respondre-li.

- En... res - Vaig excusar-me.

- No estaves pensant en fer això? - Va preguntar mentre se m'acostava, els nostres llavis estaven a punt d'ajuntar-se, però no podia fer-ho, per molt que sentis coses per ell, no podia fer-ho, simplement no era un bon moment... Així que vaig posar-li un dit al seu pit i el vaig apartar.

- Tu flipes. - Vaig dir-li i vaig somriure una mica. No sabia com reaccionaria així que em vaig esperar.

- Com és que no vols? Però si jo t'agrado. - Va dir somrient el Matt.

- Quants cops t'hauré de dir que no m'agrades? - Vaig dir-li somrient jo també.

- Tots els que faci falta, perquè jo sempre sabre que estàs colada per mi! - Va dir somrient encara més i sense deixar de mirar-me als ulls.

- Bé, el que tu diguis. - Vaig donar-me per vençuda i vaig riure una mica. M'encantava, m'encantava tot ell i de veritat que em mori per tenir-lo al meu costat, però no com a millor amic sinó com a algo més. - Serà millor que sortim a fora o malpensaran...

- D'acooord. - Va respondre desanimat i vam sortir a fora. - Sort que el Marc ja ha marxat, perquè sinó s'hagués liat molt. - Em va dir mentre arribàvem al camp.

- Ja, però bueno, ho haureu d'arreglar algun dia. És igual si continueu sense ser amics, però ho haureu de solucionar. - Vaig recordar-li.

- Ja, però aquest dia no sé quan arribarà. - Va dir somrient.

- Ei, esteu aquí! Que féieu al vestidor els dos solets? - Va insinuar el Jan quan vam arribar on estaven els altres.

- Rees!! - Vaig assegurar i tots em van mirar amb cara de "sí clar, et penses que m'ho creure?", però jo vaig decidir ignorar-los.

- Bé, ja hem acabat l'entrenament per avui. Us podeu anar a dutxar. - Els va informar l'entrenador.

- Vaig a dutxar-me, t'esperaràs o marxes ja? - Em va preguntar el Matt mentre els altres començaven a anar al vestidor.

- Si m'espero, m'acompanyaràs a casa? - Vaig preguntar com a resposta.

- Clar enana - Em va somriure.

- Doncs m'esperaré per no tornar sola. - Vaig dir-li i ell va entrar al vestidor.

- Clara, - Va dir l'entrenador mentre s'acostava cap a mi. - hi ha un noi esperant a fora que demana per tu.

- Ah sí? - Vaig preguntar estranyada.

- Sí, diu que és urgent. - Em va explicar i va anar directe als vestidors. Vaig suposar que era el Biel així que vaig anar cap a l'entrada del camp.

- Hola Clara, vull parlar amb tu... - Oh no, no podia ser, el Marc no. En aquell moment no si us plau, estava cansada i no volia tornar a discutir. Així que vaig girar-me disposada a tornar cap a dintre, però em va agafar del braç.

- Au, Marc deixa'm, em fas mal! - Vaig dir-li intentant treure'm la seva mà de sobre. Notava les seves ungles clavant-se al meu braç i em feia molt mal. Ell tenia molta força i jo ho sabia.

- Doncs m'has de prometre que quan et deixi no marxaràs corrents i parlarem. - Va dir secament sense deixar d'estrènyer el meu braç.

- Entesos, però deixa'm. - Vaig repetir-li i em va acabar deixant, em vaig plantejar sortir corrents, però no era la millor opció perquè ell segurament corria molt més que jo.

- Deixa de parlar amb el Matt, sinó tindràs problemes, tant tu com ell. - Em va dir tallant-me la respiració.

- Ja t'he dit que no ho faré, tu no ets nin... - Vaig començar a dir enfadada, però vaig notar un cop molt fort a la cama, em feia moltíssim mal, havia sigut ell. No m'hi vaig tornar perquè no podia, no podia moure la cama, el mal anava cada cop a més i vaig notar que les llàgrimes em baixaven per les galtes.

- Si no deixes de parlar amb ell, rebreu els dos i molt més fort. - Em va amenaçar i em va tornar a xutar la cama just al mateix lloc, vaig començar a notar com pujava el mal, mai m'havia fet tant mal, no podia moure'm ni parar de plorar.

- No si us plau, no li facis res. - Vaig dir sense forces.

- Doncs no hi parlis més ja t'ho he dit estúpida - Va dir agafant-me pel cabell.

- AJUDAA!! SI US PLAU!!! AJUDAA!! AAAAAAHHH!!!! - Cridava sense deixar de plorar, fins que el Marc em va tornar a xutar per tercer cop la cama, jo ja no podia més, no me la notava i no podia parar de plorar. Però no vaig cridar més, per no rebre més. No m'aguantava el mal, m'estava a punt de desmaiar quan vaig veure el Matt, sí el Matt, vaig veure que a darrere seu hi havia tots els del seu equip i vaig intentar no desmaiar-me.

- Clara! Clara! Què t'ha passat? - Em va cridar preocupat i se'm van tancar els ulls.