Ell i ella

Capítol 8 Pintura

Quan em va dir allò se'm va accelerar el cor, ja que vaig recordar el dia anterior quan també m'havia dit algo a l'orella i pel meu gust tampoc havia acabat tan malament. Ell ho va notar i va dir:

— Què? Avui no et gires? Jo que m'havia fet il·lusions — Va dir fent-se el trist, però amb un somriure d'orella a orella.

— Calla! El que va passar ahir ho oblides d'acord? — Vaig dir-li més bruscament del que volia.

— Entesos, però llavors també oblidaré quan em vas posar aquella condició. — Em va dir, cosa que em va fer mosquejar-me.

— No que va. Aquella condició continua sent-hi. Sinó me n'aniré a l'altre cantó de la classe. — Vaig dir assenyalant el cantó on hi havia els que no tenien parella.

— No, no, ja et faig un favor i així et pots quedar aquí.

— Un favor per què? — Vaig preguntar-li estranyada.

— Doncs un favor perquè sé què vols anar amb mi. — Va dir ben tranquil, sabent que després d'aquelles paraules podria passar qualsevol cosa.

— Ui ui ui, bueno adeu. Ha sigut molt guai conèixer-te. — Vaig dir fent veure que marxava cap a l'altre cantó de la classe. Però abans que pogués fer el primer pas em va agafar del braç i em va tibar cap a ell.

— Tu no marxaràs enlloc — Em va dir somrient.

— Eii això de tibar a la gent no està bé — Vaig dir rient jo també.

— Ah no? I ara tu m'ensenyaràs el que està bé i el que no? — Em va preguntar amb aires de superior.

— Doncs si vols si, així deixaràs de ser tan cregut — Vaig tornar-li rient.

Però de cop vaig notar que algú m'apartava i que em fulminava amb la mirada sense que tingués temps a mirar-lo ja vaig saber qui era.

— Què fas Matt? — Va cridar el Marc.

— Eh que jo estic aquí eh! — Vaig dir-li també cridant i posant-me davant seu.

— Ja, però no estic parlant amb tu. — Va cridar-me. Em vaig quedar tan parada que sort que el Matt em va agafar i em va posar al seu costat. — Què et creus que fas? Em pensava que eres el meu millor amic — Va dir dirigint-se al Matt posant cara de fàstic.

— I jo em pensava que respectaves a la gent i no eres tan egoista — Va dir-li el Matt.

— Bueno doncs ara ja saps la veritat, no?

— Doncs sí, per això ja no vull ser el teu millor amic o no et va quedar clar ahir! — Va cridar-li el Matt sense embuts i va marxar entre la gent cap al lavabo. Jo el vaig seguir corrent a darrere seu cridant-lo perquè pares.

Quan el vaig atrapar ja estava davant la porta del lavabo, però vaig impedir que hi entres.

— Matt, estàs bé? — Vaig preguntar-li preocupada.

— Tu que creus! — Em va mig cridar, va aixecar una mica el cap per veure la meva reacció. M'havia sabut molt greu. — Perdó, ja sé que no t'hauria d'haver cridat, però és que ahir ens vam discutir...

— I va ser per culpa meva, oi? — Vaig preguntar-li sentint-me culpable.

— Eii, no estiguis trista — I em va mirar als ulls. Els tenia molt profund i macos.

— Ja, però és molt difícil quan saps que has fet discutir a dos amics de la infància i que ara ja no són millors amics per culpa teva.

— No es culpa teva, és tot culpa seva, — Em va dir perquè no em sentís tan malament i seguidament em va abraçar - a més no saps que va passar, no et pots posar la culpa.

— Doncs explica-m'ho — Vaig dir-li mentre em fonia en la seva abraçada. I m'empassava les llàgrimes. La veritat és que normalment si m'enfado tinc ganes de plorar, si em sento malament tinc ganes de plorar, si sento que no encaixo tinc ganes de plorar, si voleu que us sigui sincera tinc ganes de plorar en molts moments, però quasi sempre m'empasso les llàgrimes com ara mateix. Vaig deixar de pensar en això, perquè el Matt em va dir:

— Bueno d'acord... — Va dir no gaire segur i em va deixar d'abraçar. — Però primer, vols ser la meva millor amiga?

No hi va haver temps de respondre perquè van venir els nostres professors i ens van fer tornar a la classe, el Marc ja estava calmat i el Matt estava una mica nerviós, però una mica més relaxat que abans sí que estava i allò em va fer sentir millor. Els professors van acabar de fer les parelles i ens van explicar que cada dia farien dues obres, avui només en farien una perquè entre fer les parelles i tot s'havia fet tard. També que si no acabaven les obres les hauríem d'acabar a casa, però també ho haurien de fer per parelles, ho haurien de seguir fent entre els dos. I que els partirien en 4 grups totes les parelles, perquè cada grup faria un mètode diferent. Quan van dir els grups vaig estar molt contenta però sobretot relaxada.

Grup 1: Marc i Àlex... (I alguns més que no conec gaire)

Grup 2: Clara i Matt, Xènia i Ben... (I alguns més que no conec gaire)

Grup 3: (Alguns més que no conec gaire)

Grup 4: (Alguns més que no conec gaire)

Anava amb la Xènia! I no anàvem amb el Marc, això em va fer saltar d'alegria i vaig anar cap a la Xènia. La vaig abraçar molt fort i ella a mi, estàvem molt felices. A més no ens perdríem res del "xisme". Ens van fer anar a una altra classe i el professor, que era el meu tutor i el de la Xènia ens va dir que estaria amb nosaltres durant aquella setmana i que començaríem amb la pintura, una de les més conegudes. Llavors ens van dir que ens deixarien temps per pensar el que voldríem fer. Quan el professor ens va dir que ja podíem començar a decidir el Matt es va girar cap a mi i em va dir:

— Bueno quin tipus de quadre t'agradaria fer enana? — Em va preguntar amb un somriure que a cada paraula que deia se li feia més gran i quan va veure la cara que feia encara se li va fer més gran.

— Li diré al professor si puc canviar de parella i me n'aniré amb la Xènia eh — Vaig amenaçar-lo, però no va semblar que fes gaire efecte perquè la conversa va continuar així.

— La veritat no crec que vulgui ser la teva parella ara mateix — I va assenyalar a la Xènia i el Ben, la veritat és que no. Estaven els dos enganxats parlant i rient. Vaig mirar el Matt, ell em va mirar a mi i va tornar a preguntar — Així, quin tipus de quadre vols fer?

— Ni idea, digues tu algun tipus i jo et dic si m'agrada o no — Vaig mig manar-li.

— Si hagués sabut que eres tan manaire hauria triat una altra parella! — Em va dir rient.

— Calla ja. Per cert jo encara t'he de posar un sobrenom.

— Això vol dir que et podré dir enana? — Em va fer cara de gosset perdut.

— Bueno, potser. Però quin nom t'agrada? — Li vaig preguntar pensant.

— No sé, a veure... em podries dir guapo o amor o... — No el vaig deixar continuar perquè sabia per on anava.

— Si clar tu flipes — Vaig deixar-li anar.

— A veure si ets la meva millor amiga m'hauries de dir alguna cosa així, no? — Em va preguntar somrient.

— Espera, espera, jo en cap moment t'he dit que sí! — Vaig recordar-li.

— Ja ho sé, però és obvi que m'ho diràs, - Vaig obrir i tancar la boca anava a dir que no, però seria mentir. — Ho veus! Ja ets oficialment la meva millor amiga, ara ja em pots dir guapo

— No, no t'ho puc dir perquè seria mentir i els millors amics no es menteixen. — Vaig vacilar-lo.

— Ei un respecte — Em va dir abans de començar a fer-me pessigolles, però com podia saber que aquell era el meu punt feble, si no feia ni dos dies que ens coneixíem!