Ell i ella

Capítol 22 És ell

— Hola carinyo, com estàs? — Va venir a abraçar-me ma mare només entrar.

— Ja estic bé, a més la Xènia m'ha distret. — Vaig respondre una mica cansada d'aquell hospital, esperava amb ànsies poder tornar a casa i estirar-me al meu llit per descansar.

— Hola Carlota — Va saludar la Xènia.

— Què tal Xènia? — Va respondre ma mare, saludant-la amistosament.

— Bé, ara ja hauré de marxar, la meva mare em reclama. — Va explicar-nos mentre m'abraçava a mi ia la meva mare. — Adeu guapes.

— Segur que estàs millor? — Va tornar a preguntar la meva mare assentant-se al meu costat.

— Sí mama, — Vaig repetir-li. — quan em donaran l'alta?

De cop van tocar la porta i va entrar a la infermera.

—Bon dia, Clara

— Bon dia — Vaig respondre esperant bones notícies.

— Si et sembla bé, et donarem l'alta i així ja pots anar a dinar a casa — Va explicar la infermera.

— Moltes gràcies, soc la seva mare, Carlota. — Va dir-li a la infermera després de veure la seva cara de confusió.

— D'acord, doncs si vols et pots anar canviant Clara — Em va informar.

Em vaig canviar i vaig anar a mirar-me al mirall, perquè des que havia entrat no m'havia aixecat del llit. En veure la meva cara gairebé em dona algo, mare meva estava feta una merda. No sé què esperava després de tot el que havia passat però aquell panorama segur que no. Quan vaig sortir m'havia rentat la cara i arreglat una mica el cabell i amb la mare vam marxar cap a casa.

En arribar a casa em vaig estirar al llit i em vaig adorar profundament. Em vaig despertar al cap d'unes hores i estava molt millor, encara que no havia dormit molt còmode perquè tenia la cama enguixada i no podia moure. Només baixar em vaig trobar a la meva mare i una dona parlant, però quan vaig arribar a la sala d'estar vaig veure el Matt mirant el mòbil. Com que encara no m'havia vist vaig decidir que li prendria el mòbil i m'escaparia. I això vaig fer, quan li vaig prendre va tardar a reaccionar, però de seguida va saltar el sofà i va venir cap a mi. Com que jo anava amb crosses no podia córrer gaire de pressa i em va atrapar de seguida.

— Què et penses? Que eres més ràpida que jo? — Em va dir a cau d'orella mentre s'acostava per darrere meu. Vaig començar a tenir calor en sentir-lo tan a prop i en notar la seva respiració al meu coll.

— Què hi fas aquí? — Vaig preguntar-li mentre em girava i quedava a uns pocs centímetres de la seva cara.

— Esperar que la pesadeta és llevi i poder passar una estona amb ella. — Va dir rent.

— Una estona, fent què? — Vaig insinuar aixecant i abaixant les celles.

— Això és un secret — Just després de dir això va acostar una mica més i quan estava a punt d'ajuntar els nostres llavis en van interrompre.

— Nois que us... — El vaig apartar a temps encara que ell continuava somrient i jo continuava vermella. — Que interrompem res?

— Que va, què volíeu dir? - Vaig preguntar més ràpid del que m'hagués agradat.

— Us agradaria anar de vacances junts per Setmana Santa?

— És conya? Doncs clar — Vaig respondre quasi saltant d'alegria.

— Perfecte, doncs Matt acompanya a la Clara a fer-se la maleta i després vine a casa a fer-te la teva. — Per tant, aquella era la seva mare. Vam somriure com a resposta i vaig empentar al Matt perquè comences a pujar cap a l'habitació.

Un cop allà vaig treure la maleta de rodes de sota el llit i vaig obrir l'armari a la recerca de roba per posar-hi.

— Si no recordo malament, un dia et vaig deixar una dessuadora i una samarreta i encara no m'ho has tornat — Va recordar bé el Matt.

— Pot ser, però crec que ja et pots anar oblidant de tornar a tenir-les perquè ara és el meu. — Vaig somriure amb cara d'innocent. — M'agrada que tingui la teva olor.

 — O sigui que t'encanto — Va aclarir ell.

— Es podria dir que sí — Vaig confessar-li fluixet i vaig començar a tirar roba perquè la plegues dins la maleta i no veigues que estava vermella.

— No et posis vermella, m'encanta encantar-te. — Va explicar després de plegar la roba dins la maleta. Tot seguit és acostar al meu pel darrere i jo em vaig quedar totalment quieta. — A mi també m'encantes.

—I a mi tu. — Vaig repetir-li aquest cop més segura de la meva mateixa. Vaig notar els seus braços envoltant-me la cintura vaig començar a sentir com si el meu cor volgués sortir del meu pit. El notava per darrere el meu cos enganxat al meu i la seva respiració a la meva esquena. No vaig aguantar més, em vaig girar i vaig enganxar els meus llavis amb els seus. Eren com els recordava, però alhora sempre hi trobava coses noves i cada cop m'agradaven més i els necessitava més. M'estava creant una dependència d'ell però no em feia res, el necessito i ell a mi. Continuava notant com els seus llavis acariciaven els meus amb suavitat i em va agradar, ho feia com si fos de porcellana, però alhora notava les ganes que tenia.

— Bonica, — Va dir separant-se i fent-me tenir fred als llocs on havia deixat descoberts les seves mans. — t'hauries de fer la maleta.

— Sí, però per això ja tindrem temps. — M'hi vaig acostar una mica més i li vaig passar els braços pel coll esperant que em correspongués.

— Primer la maleta que així podem anar a casa meva a fer la meva. — I tot seguit es va apartar de mi i es va asseure al llit. Quan em vaig girar vaig veure pel mirall que em mirava descaradament el cul i vaig riure. — No em culpis, és impossible treure't els ulls de sobre.

Em vaig posar vermella i vaig continuar fent la maleta. Quan va estar feta vaig seure al costat del Matt. No sé què era allò que sentia per ell, no ho havia sentit mai. És com si cada cop que estigués a prop seu no em pogués separar, com si les necessitats per respirar, tot al seu costat era perfecte, els problemes no hi eren però també eren molt fàcils de resoldre. I quan no estava al seu costat, aquells pocs moments, les coses se'm feien grans i sempre el trobava a faltar.

—Anem? — Vaig preguntar impacient.

—Anem. — Vam sortir de l'habitació i vam sortir directament, acomiadant-nos amb un crit perquè ens sentissin les mares.

— Sort que casa teva no està gaire lluny. — Vaig observar en veu alta, perquè amb les crosses em cansava molt els braços. 

Al cap d'una estona de silenci, el Matt va dir:

— He estat pensant, crec que em treu el carnet de moto. — I va continuar caminant sense adonar-se de la meva reacció.

— És conya? — Vaig dir un parell de metres més endarrere del Matt, que havia seguit endavant.

—No, per? — Va preguntar confós el Matt.