No tot són finals feliços

Només una bala

Nota: Aquesta lectura està escrita en mode teatral tot i que és un monòleg d'una sola escena. També es pot escriure com si fos un petit relat, tot i que s'hauria de canviar varies coses.

ESCENA 1

S'aixeca el teló i apareix com a únic decorat una cadira. En un cantó, hi ha un got amb aigua i una capsa de mocadors. És l'únic material.

Tamara entra per una de les cametes, sense mirar al públic i s'asseu a la cadira.

Està nerviosa i s'escura la gola. Es mulla els llavis i no para de mirar en totes direccions. Finalment es disposa a parlar.

TAMARA: (al públic) Primer de tot, m'agradaria un got d'aigua.

Tamara s'aixeca i agafa un got d'aigua. Torna a asseure's i en beu un glop.

TAMARA: Em... Em dic Tamara Roer, tinc... tinc 26 anys i treballo en una cafeteria. I... i no va ser culpa meva. Ho juro! (comencen a sortir-li llàgrimes i fa una petita pausa) Jo... Jo l'estimava. No volia fer-li mal. Sé que sona estrany ja que li vaig fotre un tret al meu nòvio però...

A Tamara li costa seguir. Fa una pausa. Mira cap a baix i torna a pujar la mirada. Beu un altre glop i s'eixuga les llàgrimes. Es mulla els llavis i sospira.

TAMARA: Quan tenia deu anys em van detectar un brot psicòtic lleu. Vaig veure com un home patia un accident i moria, davant dels meus ulls. Estava ple de sang. Jo tenia vuit anys. Em van portar al psicòleg. Era massa gran com per oblidar-ho naturalment i vaig estar anant-hi dos anys i prenent una medicació. El trauma em va desaparèixer però va deixar una lleu alteració al meu cap, cosa que va fer que em mediquessin. Porto dotze anys medicant-me perquè no es desenvolupi. Em van dir que algun dia potser desapareixeria. I ho va fer. Va desaparèixer quan vaig fer els 22. Sí, va anar de meravella. Continuaven fent-me proves, però ja no tenia aquell brot que em podia haver jugat males passades si no hagués estat controlat.

Tamara fa una pausa i torna a beure aigua.

TAMARA: Fins l'any passat. Al principi tenia malsons on matava a animals amb les meves pròpies mans. Pensava que només eren malsons i no li vaig voler fer cas. Però cada cop, les morts dels animals eren més violentes: al principi, agafava una navalla i els obria pel mig de la panxa. Jugava amb ells traient-li'ls les vísceres o la pell. Era horrible. Tenia por de fer-ho de veritat però sabia que em podia controlar. Tot i així vaig continuar anant al psicòleg. Ell em deia que era la meva part "malvada" la que em feia somniar això. Després els somnis empitjoraven. Torturava els animals i em divertia. El feia patir una mort lenta i dolorosa. Sabia torturar-los sense que arribessin a morir però amb un dolor horrorós. Als ratpenats els penjava amb claus a la parat a veure quants dies aguantaven al sol sense menjar. Als conills els hi feia talls profunds fins que morien i després em menjava la seva carn, crua. Als gats, els tallava la cua i els lligava a terra. Després els passava per sobre amb el cotxe i quedaven aixafats, amb uns ulls que els sortien de les òrbites. I així matava a moltíssims més animals.

Tamara parla amb dolor.

TAMARA: Després va venir la pitjor part. Després vaig començar a somniar que assassinava a humans, algunes persones conegudes i d'altres desconegudes. Els torturava i els matava de les maneres més horribles del món. Somiava que matava el meu psicòleg agafant-lo de la nuca i estampant-lo contra el vidre de la seva oficina amb la cara. La cara sortia plena de talls, sang i ferides, fins que el vidre es trencava i llavors el deixava caure. Somiava que li arrancava les cues a una nena de deu anys deixant-la caure per un lloc amb altura i només aguant-la del cabell. Quan ja li havia arrencat el cabell, queia. Matava a un adolescent fent-li talls superficials per tot el cos i tallant-li els genitals, fins que moria dessagnat. A un altra persona li tallava els dits, li treia les ungles i em menjava els dits davant seu, fent-lo vomitar i després li obligava a menjar-se'ls ell. A un altre li provocava cremades i finalment el matava en una foguera, igual que mataven a les bruixes a la antiguitat. Crims horribles, com podeu veure.

Tamara fa una pausa. Suspira.

TAMARA: Fins que un dia els meus somnis es van fer realitat. (Tamara comença a plorar. Agafa un mocador i s'eixuga les llàgrimes. Beu aigua i continua.) Estava buscant una cosa a la còmoda de la meva habitació quan vaig trobar una pistola. No sé com havia arribat allà. Però la meva part malvada es va activa i em va dir que matés algú. Jo no volia. Però la part malvada era més forta. Vaig avançar pel passadís i em vaig trobar el meu nòvio. Ell em va veure. Sabia que el mataria. Estava al corrent del meu brot psicòtic. La meva part malvada deia que li disparés al tors, allà on hi havia els pulmons. Que no el matés a l'acte però que no sobrevisqués. Deia que un cop hagués disparat li llepés la sang i que ell en fos conscient, que li tallés els dits, que li fes talls a la cara, al coll, que sofrís. Jo no podia permetre-ho. Jo l'estimava. No sé com, ell era conscient de la lluita que estava patint. Estava disposat a morir per mi. Va agafar el canó de la pistola i es va apuntar al cap. Justament aquí (Tamara es senyala el front). Vaig dir-li que l'estimava i ell em va dir que ho sabia i que estava disposat a morir per mi. Jo no podia matar-lo. Però el meu brot psicòtic sí. La part malvada va abaixar l'arma, resseguint el cos, per dispar-li on més mal feia. Però jo no podia permetre-ho. Veia que no podria salvar-lo però sí matar-lo sense fer-li mal. Així que vaig disposar-me a puntar-li al cap, però la meva part malvada em dominava i en una lluita entre baixar i pujar l'arma, vaig prémer el gallet i li vaig disparar al cor. Vaig deixar l'arma i em vaig acostar a ell. Li vaig fer un últim petó i li vaig dir que l'estimava. I llavors vaig caure en que em podia haver disparat a mi. Vaig agafar l'arma i em vaig disparar, però no quedaven bales. Ell ho va veure i no em va deixar suïcidar-me. Va acabar morint mentre li acaronava els cabells.

TAMARA: La resta ja la saben. Aquell revòlver només contenia una bala. Hagués desitjat poder haver dirigit aquella única bala al meu cap, però ja era massa tard.

Nota final: La idea d'aquesta història la he tret de "El nen que volia matar" de la Lolita Bosch. La història és completament diferent, però al llibre, el nen té un brot psicòtic que el fa pensar que obrirà als animalons que es troba per la meitat.