No tot són finals feliços

Es baixa el teló

El teló es tanca, respiro alleujada. Ja s'ha acabat l'obra. Ho he fet bé. Pensava que m'ensorraria, que em quedaria en blanc. Però no. Estic contenta. El pànic escènic del principi s'ha esfumat del tot. Escolto els aplaudiments del públic, els crits, els xiulets. Els ha agradat. Somric. D'una banda i de l'altra de les cametes, surten els altres actors i actrius, per ordre d'importància i es situen al meu cantó. Ens donem de les mans i jo m'aferro a les dues mans que agafo. Tinc por de caure. Intento tranquil·litzar-me. Estic bé i ha sortit de meravella. Què pot passar?

El teló torna a obrir-se i el públic aplaudeix amb més força. Fem una reverència amb el cap tots alhora. Em deixo anar de mans i avanço dos passes cap endavant. Em trec la màscara i faig una altra reverència. Me la torno a col·locar i torno al meu lloc. Els dos actors del meu cantó fan exactament el mateix, primer un i després l'altre. El teló torna a tancar-se i aquest cop ja podem marxar. Em dirigeixo al meu camerino.

És força gran. M'han deixat un platet amb galetes per si tinc gana. N'agafo unes quantes. M'assec al tamboret de vellut de davant del mirall. Encenc les llums que rodegen el mirall i em trec cautelosament la màscara. A la obra, tots els actors anàvem amb les màscares i els vestits típics del carnaval venecià. La màscara representa la bellesa exterior. L'argument és senzill: dos homes s'enamoren d'una preciosa noia italiana. Ella defuig, assegurant-li'ls que ella no és pas bonica, tot i que els dos homes ho neguen. Al final, ella accepta casar-se amb un d'ells, però l'altre no en queda pas content. Així que planeja matar l'altre home per poder-se casar amb la noia. Al final, els dos homes acaben barallant-se i la noia es treu la màscara (tot i que no ensenya la cara al públic)per evitar més discussions i els dos homes es queden paralitzats. Els homes fugen i s'acaben suïcidant. Ella, decideix posar fi a la seva vida. I aquí s'acaba. És una mica tràgic però és el final.

Em desfaig el monyo que porto, em trec les arracades i el tocat del cap. Moc el cap ràpidament per deixar volar lliure el meu cabell. Me'l pentino una mica i me'l col·loco bé.

Llavors, veig un paper penjat d'un dels llums. Com no el dec haver vist abans? Obro i en llegeixo el contingut. M'esgarrifo i em giro a poc a poc. Llavors veig una ombra.

-Gael- dic.

-És hora, Nina- diu, sortint d'entre les ombres-. Has estat molt bé a l'obra, sempre has tingut talent per això-. S'acosta i agafa un parell de galetes del plat. Se les menja d'una en una-. Estan força bones aquestes galetes.

-Has vingut aquí a matar-me? Et trobaran, ho saps oi?

-Nina, Nina, Nina... Què no saps que jo ja en tinc experiència? Què et penses que no ho he planejat tot? No, aquest cop no faré que sembli un suïcidi, aquest cop, deixaré firma i tot, total, són tan ineptes que mai em trobaran.

-Veig que portes una pistola. Serà ràpid.

-És clar, no penso deixar-te morir lenta i dolorosament. Algú podria trobar-te, i salvar-te. Saps des de fa temps que aquest moment arribaria.

M'aixeco i m'acosto a ell lentament, no li tinc por. Amb una mà, li agafo el canell que subjecta la pistola i amb l'altre el canó de l'arma. Es deixa fer. Sap que acabaré morint. Em situo l'arma al cap.

-Fa temps que espero aquest moment, pensava que t'havies oblidat de mi. Vinga, pressiona el gallet. No tenim temps, perquè el temps s'esgota i l'hem d'aprofitar-. Dic. Ho dic tranquil·la, ja fa anys que espero la meva mort-. Fa temps que hauria d'estar morta.

Ell somriu, i amb la pistola va resseguint la meva cara, el meu coll, el meu pit i s'atura just davant del cor. Dispara. A causa de la força del impacte, caic endarrere però ell m'agafa i em diposita amb suavitat al terra. M'aparta els cabells de la cara i me l'acarona. Jo amb prou feines respiro. Perdo sang per moments, sang que es va estenent pel terra de l'habitació. Em costa agafar aire. El tret no s'ha sentit a causa del silenciador i ell abandona l'arma a terra, just al meu costat.

Amb les meves darreres forces, aconsegueixo alça l'arma i disparar-li a la cama. Fa una ganyota i ofega un crit, no pot cridar.

-Filla de puta.

No em carda una bufetada perquè ja no serviria de res, i es mossega la mà aguantant-se el dolor.

-Així t'emportaràs un record meu- dic.

I amb les meves últimes forces, li faig un somriure macabre, i després del meu últim alè, la foscor m'envaeix i tot queda en silenci. Com quan es baixa el teló, però la diferència és que ningú aplaudeix.