No tot són finals feliços

Vidres trencats

No sé que és el que més mal em fa fer de la carta que em vas escriure: saber que havies marxat o saber que mai més tornaries. Potser "mai més" són paraules majors, però siguem sincers, mai més tornarà a ser com abans.

Em vaig espantar, ho he d'admetre. Vaig plorar, també ho admeto. Em vaig enfadar i ara tinc la meitat de la vaixella que tenia abans i un gerro trencat.

El terra del pis està ple de trossos trencats de porcellana i vidre que em fa mandra recollir. En un lloc concret del pis, on abans hi havia un preciós gerro de vidre amb flors, ara no hi ha res, però el terra del voltant està ple de, a part de trossos de vidre i porcellana que estan a tot el pis, terra repartida desigualment, com si fossin esquitxades de pintura, i, com si fos un bell quadre, uns lliris -les teves flors preferides- jauen pansits a terra.

Creuo el pis descalça, sense importar el dolor que senten els meus peus, res comparat amb el mal que em va fer la teva marxa. M'assec en un cantó del sofà i miro pel finestral. Aixeco els peus i els poso a sobre del sofà, com si m'aïllés del terra, i, en fer-ho, alguns trossos de vidre cauen cap al terra. M'espolso els peus i un cop retiro la mà, la puc veure tacada de sang, vermella. Començo a sentir coïssor als peus però més igual. L'olor de la sang m'entra pels narius i l'ensumo dolçament.

Miro pel finestral. No tenim televisor. A tu no t'agradava. Si volíem entretenir-nos, o parlàvem, o llegíem, o miràvem per la finestra. I, avui no tinc ningú amb qui parlar, ni ganes de llegir.

Es fa silenci absolut. Res, tret del rellotge antic de paret del menjador sona. Giro el cap. Era teu, una relíquia familiar. Un tic-tac lleuger em record a tu. Als teus dolços rínxols movent-se al so del tic-tac del rellotge quan caminaves, al teu nas arromangat i al teu somriure que sempre m'alegrava el dia. Només et necessitava a tu. Però ara has marxat.

Sento que m'he quedat sola, sense ningú que m'abraci les nits de tempestes, quan tinc por als trons, sense ningú que m'expliqui mil i unes històries, sense ningú que em prepari una tassa de xocolata calenta els dies grisos. Sense tu, Odette.

Mai m'havia enamorat d'una dona. Havia estat amb milers d'homes dels quals, en veritat, mai havia estat enamorada. I llavors et vaig conèixer. I em vas canviar el món. Suposo que ara deus estar canviant el món a molta més gent que s'ho mereix més que jo. Sí, segur.

Això em fa sentir millor. Saber que potser ara estàs preparant una tassa de xocolata calenta a algú que ha patit un mal dia. Que potser estàs explicant les teves aventures a algú que es començarà a enamorar de tu, com jo vaig fer un dia. Que potser estàs protegint de les pors als porucs i ajudant-los a ser més valents. Que potser estàs trencant el cor a moltes més dones (o homes) com jo. O, que potser, en alguna part del món, estàs observant una tempesta, prenent una tassa de xocolata calenta i pensant en mi.

Seria demanar massa?

I jo, en canvi, et puc garantir que estaré aquí, sense xocolata calenta, pensant en els teus dolços llavis pintats de carmesí besant-me en aquest sofà sota una tempesta a fora.