No tot són finals feliços

Primavera

Tenia el cap fet un mar de dubtes. La imminent arribada de la primavera, dels dies de sol, de les mànigues curtes i jaquetes texanes l'alegrava. Li agradava la primavera. Li agradava veure com els dies s'allargaven i com, al migdia, podia treure la dessuadora o el jersei i quedar-se en màniga curta, prenent el sol, el sol que l'escalfava i l'emplenava de vida. La primavera podia ser millor que l'estiu, quan la calor no et deixa ni respirar ni dormir. Malgrat tot, aquell any era clau. Tot i alegrar-la, la posava neguitosa. Li recordava que tot estava arribant al seu final. Que la seva vida canviaria radicalment en els pròxims mesos, que els amics d'ara es separarien i potser deixarien de ser-ho per sempre i quedarien reduïts a aquelles persones que et trobes pel carrer o de festa i t'hi abraces i dius que heu de quedar però que en el fons saps que no passarà. I li feia por. Estava enamorada de la seva vida d'ara, dels seus amics, dels seus companys, del que feia, de la seva ciutat. I ho hauria de deixar tot. Tenia ganes, és cert, però la por la vencia. El temps, que la empenyia frenèticament cap a endavant, sense cap manera de frenar-lo, i que l'acostava a aquell final que tant l'aterria, l'obligava a continuar endavant, sense cap altre remei. Si hagués pogut controlar el temps, l'hagués frenat, s'hagués permès gaudir més del dia a dia, hagués allargat les festes de manera que les nits no morissin mai, hagués fet els riures eterns. Des de petita havia somiat amb tenir el control del temps. Créixer, tenir responsabilitats, fer-se vella l'havia atemorit des de petita. De nena sempre deia que li encantava jugar, que no entenia per què els grans no jugaven i que ella jugaria sempre. Havia crescut i havia perdut les ganes de jugar, havia trencat la seva promesa. A vegades pensava que ella no podia haver trencat la promesa, perquè la nena que la va fer, ja no existia. D'aquella nena només en quedaven fugaços records que de tant en tant li rondaven per la ment. A vegades es preguntava, quina va ser l'última vegada que va jugar amb les seves nines? Recordava haver-les agafat, muntar-ne la caseta, tot amb tots els detalls, tradició que mantenia des de petita i, a l'hora de posar-se a jugar, sentir que allò ja no l'atreia, i desar-ho tot. Però ni recordava quina va ser l'última vegada que va muntar la caseta amb intenció de jugar-hi -ben diferent d'haver-la muntat per alguna cosina petita- ni l'última vegada que hi havia jugat de veritat, amb ganes. Llavors es preguntava, si hauria jugat més intensament o més estona sabent que era el seu últim cop. A vegades pensava que estaria bé poder saber quan és l'últim cop que faràs alguna cosa. Potser l'aprofites més. El fet de no saber quan era l'últim cop que havia jugat a nines l'emplenava de ràbia: havia acabat la seva infancia i era incapaç de dir quan havia passat, quan havia deixat de ser una nena. Podia saber-ne l'edat orientativa, ja que és més o menys la mateixa a tot els nens, però li era impossible recordar-ne l'últim cop. I allò li feia ràbia. Li feia ràbia el anar canviant tan gradualment però tan ràpid que era incapaç d'adonar-se'n. Li passava a tothom, cert, però potser era de les poques que se n'adonava. Tot i tothom canviava, sobretot durant l'adolescència. Què passaria els pròxims cinc anys? Seria una persona totalment diferent. Estava en la millor època de la seva vida i, a diferència de la infància, sabia que era molt bona època. A mesura que passava el temps, la seva vida no feia més que millorar i quan mirava enrere veia que en el fons havia estat malament però que ella havia estat feliç. Era conscient que havia de ser una persona molt optimista per haver estat coberta de merda i ser feliç alhora. I ara, que tenia tant, s'adonava que cinc anys enrere no havia tingut res, però havia estat feliç, pensant que no necessitava més. Veure que tot anava bé l'enorgullia però alhora sentia pena per ella mateixa. I els pròxims cinc anys? Serien millor època? Sentiria pena per la seva jo adolescent? Del que estava segura era que, malgrat sentir-se ara com una persona adulta, en cinc anys veuria que era una nena i se sentiria estúpida. Potser és això el que tenen els canvis cap a millor: que la teva vida antiga et sembla horrible.