No tot són finals feliços

Estafa

Samarreta negra. Texans grisos desgastats i amb forats als genolls. Caçadora negra. Cabellera rossa col·locada amb un estil informal expressa i meditadament. Somriure brillant. Pintallavis vermell.

La Sofia sortia de casa seva, tranquil·la, amb un objectiu en ment: fer-se multimilionària. Tenia una víctima fixada. Un noi barceloní que sempre havia tingut el que s'havia plantejat. Els seus pares li havien donat tots els luxes possibles. I estava penjat d'ella. Era la víctima perfecta.

Víctima numero 7. Si aconseguia el que volia, no hauria d'estafar a ningú més. Havia començat de jove, treballant de carterista a les zones més turístiques de Barcelona, robant el que necessitava per viure. Havia aconseguit una suma important de diners. Important, però insuficient. Havia continuat oferint-se per acompanyar persones grans que no tinguessin companyia de ningú, i els havia anat robant de mica en mica perquè no s'adonessin que faltaven diners. Havia persuadit cambrers de bars amb una bona suma a la caixa i amb ajuda d'una amiga de confiança, anomenada Júlia, els havia buidat els beneficis del dia. La Júlia i ella s'havien conegut un dia fent de carteristes. Una es guardava una cartera robada a la butxaca i de pas enxampava a l'altre intentant treure-li la cartera. Els fets van continuar amb una persecució on fet i fet van acabar a la policia. Dos coses bones els va passar aquell dia: com que no tenien proves, van ser alliberades al cap de 24h i van tornar a gaudir d'una llibertat per poder continuar augmentant la seva petita fortuna; i, a més a més, dintre d'aquella comissaria van conèixer una còmplice perfecte per donar el cop de les seves vides.

Estaven a només una víctima d'aconseguir la suma de diners que les faria lliures per fi, després d'haver robat tantes vegades. Era ell. L'havien espiat milers de vegades. Sabien tot de la seva vida. Tenien un pla. Un pla que van decidir canviar en veure que ell estava penjat de la Sofia:  Els pares d'ells estarien fora una temporada per qüestions de feina. Ella aniria a casa seva i el persuadiria. Mentre ella l'entretenia, la Júlia s'encarregaria de robar tot aquells diners que necessitessin. Ni més, ni menys. Havien acordat una quantitat. Després de totes les estafes, cadascuna hauria de posseir un milió. Ni més, ni menys. Era la quantitat exacte per no voler més, perquè l'avarícia no trenqués el sac, perquè no hi hagués problemes, per poder ser lliures i viure per fi la vida que havien volgut des de petites.

Tot va anar sobre la marxa. La Sofia, quan va creure necessari va deixar inconscient el noi i va anar cap el pis que tenien les dues, on les maletes ja l'esperaven, per agafar el seu milió i fugir.

Però quan va arribar al pis, no quedava rastre de res. Ni de diners, ni de la Júlia. Només una nota: Perquè conformar-me amb un milió, si puc tenir-ne dos?

El seus somnis gairebé reals es van escardar en mil·lèsimes de segon. Tots aquells anys se n'havien anat en orris. Només podia plorar. Ella, que havia confiat en la Júlia, ara no tenia res. La única opció que li quedava, era tornar amb el barceloní, fer veure que n'estava enamorada i casar-s'hi, com si no tingués res a veure amb el robatori, condemnada a passar una vida casada amb algú a qui no estimava, plorant en silenci pels seus somnis trencats, enyorant la persona que li havia trencat el cor, que l'havia defraudat. I mentre es veia obligada a dormir amb ell, desitjava volar com un ocell fins la persona que li havia robat el cor, i el seu milió.