No tot són finals feliços

Gorda

"Deixa de menjar ja" em dic mentre menjo una galeta de xocolata rere l'altra.

"Després et queixes que estàs gorda" em dic mentre continuo menjant.

"No tens gana, para que t'engreixes" em continuo dient a mi mateixa.

"Para ja, gorda", "Deixa de menjar ja, gorda", "Gorda", "Gorda", "Gorda", Gorda", "Gorda".

Crido, no puc més. Tiro les galetes a terra i surto corrents cap a la meva habitació. Em miro al mirall de l'habitació. Em trec la samarreta i em miro i remiro. M'analitzo el tors amb les mans, faig pinça amb els dits i comprovo que efectivament em sobra. Estic gorda o és només qüestió òptica? Vaig corrents al lavabo i em peso. Quan veig els números digitals que em demostren que efectivament em sobren uns quants quilos no puc evitar cridar.

"Estic gorda" penso. "Gorda, gorda, gorda" la gent no pararà de dir-m'ho, de riure's de mi, de comentar-ho mentre passo pel davant. La idea m'aterreix.

___________________________________

Surto de casa, he quedat amb uns amics. Arribo a casa la Joana, on hem quedat. Xerrem una estona els quatre. De sobte, treu unes magdalenes amb molt bona pinta. Tenen xips de xocolata i fan una flaira que em crida. Els altres comencen a agafar-ne. Jo també n'agafo una i en faig una queixalada.

-Estan molt bones. M'encanten!

A la segona mossegada, milers de pensaments horribles em vénen al cap. Aquesta magdalena em farà engreixar. Si me la menjo, em faré més gorda. I la gent es riurà de mi.

Em poso la mà al pit i, tossint, escupo tot el tall que m'havia endut a la boca. Tots se'm queden mirant. Me'ls miro i els ulls comencen a omplir-se'm de llàgrimes. Marxo corrents i arribo al pati. Em recolzo a la paret i començo a plorar. Noto com en Blai se m'acosta per darrera.

-Ruth... estàs bé?

M'eixugo les llàgrimes amb les mans i em giro. Em mira als ulls i gira un pel el cap, obre la boca però no diu res.

-Mm.. sí.

-T'has... t'has ennuegat amb la magdalena?

-Sí, sí, ha passat això-. Menteixo. No vull dir-li el que em passa.

-Mentida. Si t'haguessis ennuegat no haguessis marxat plorant. Què passa, Ruth?

-Res.. jo...

Rebufo i m'assec al banc del pati. Li faig un senyal perquè em faci companyia al banc. Em recol·loco els cabells i torno a rebufar.

-Quan era petita era una noia grassoneta. Vaig trigar molt a perdre la famosa "panxa de bebé", de manera que tenia... mmm... la panxa inflada? No sé com dir-ho. No estava gorda com els nens aquests americans però no estava prima. Recordo que, amb dotze anys, que jo ja pensava que estava prima, que havia perdut aquella panxa i era feliç. Un dia vaig discutir amb un company de classe, recordo exactament qui era, però no perquè discutíem. Em va dir una frase que m'ha quedat marcada a la memòria tots aquests anys. "Algun dia et desinflaràs". Sí senyor, com una pilota de platja. Recordo que em va fer moltíssim mal aquell comentari. Suposo que si m'hagués dit lletja, imbècil o burra no m'hagués fet tant de mal perquè jo ja sabia que era mentida. Però gorda... Crec que el que més mal em va fer, va ser que si ell ho havia dit havia estat perquè ho pensava, i si ho pensava ell segur que ho pensava més gent.

Faig una breu pausa. Noto com les llàgrimes em baixen silencioses galtes avall. Inhalo. Exhalo. Continuo parlant.

-Suposo que d'aquí em ve aquesta preocupació pel físic, el portar roba ajustada i poder demostrar que jo ja no sóc la gorda que vaig ser, que ara sóc prima. El problema és que fa una temporada que em posi el que em posi em veig gorda. Em veig baixeta, sense pit, gorda. Cada dia quan em miro al mirall puc comprovar que em vaig engreixant lentament. Quan vaig a comprar roba, em veig una panxa enorme, rodona, lletja. I la meva autoestima decau.

Em posa una mà reconfortant al braç i la baixa seguint la corba que fa aquest fins a arribar a la mà, on col·loca els seus dits sobre els meus i me la agafa. Deixo de mirar a l'infinit que havia trobat al terra i miro les nostres mans.

-Ruth... No en tenia ni idea... Però tu no has de fer cas al que diuen aquests imbècils. Tu has d'oblidar que en un passat vas ser grassoneta! Molta gent va ser-ho! Gairebé tothom va ser-ho! Creus que els importa a ells? Aquell noi volia emprenyar-te, Ruth!

-Aquell noi em va dir gorda. Tu només dius gorda a una persona quan penses que està gorda. Com jo ara! Estic gorda, gorda!

Cada cop vaig alçant més la veu. M'aixeco i separo les nostres mans.

-Ruth, estàs perfecte!

-Noo! Estic gorda, gorda, gorda! Mira!

I m'aixeco la samarreta i li ensenyo la panxa, agafo el que em sobra amb les mans i li ensenyo mentre crido "Mira!". M'abaixo la samarreta i me'n torno cap a la paret, em recolzo, i em deixo caure fins que m'assec al terra. Repeteixo "gorda" vàries vegades. Ell se m'acosta mentre xiuxiueja el meu nom. Es posa de genolls davant meu i es recolza sobre els meus genolls.

-I, saps què és el pitjor de tot això?- dic.

-Què, Ruth?

-Que ningú estima les gordes. Les barbies són primes i altes i guapes i rosses. Les princeses Disney enamoren a prínceps en segons i són altes i primes i guapes i simpàtiques i dolces. Les que primer lliguen a les discoteques són les primes i guapes. Les protagonistes de les històries d'amor són primes i guapes. Les protagonistes de les pel·lícules que acaben enrotllant-se amb els protagonistes guapos i forts són guapes i primes. Què passa amb les gordes? Vols que t'ho digui? Que ningú estima a les gordes! Les gordes sempre són el segon pla.

-Ruth... Les pel·lícules, històries i contes són pures mentides. La vida real és la que conta. I la gent s'enamora de l'interior. No t'hi has de capficar. A més, què no saps que tens un munt de nois al darrera?

-Això és mentida. Ho dius per a consolar-me. Si tu estiguessis en una discoteca, a qui miraries: a la prima i guapa en la qual tothom s'hi fixa o a la gorda tímida que està en un racó perquè ningú la mira?

-Si jo estigués en una discoteca, no miraria a cap de les dues perquè estaria pendent tota l'estona de la noia del que estic enamorat.

El miro encuriosida

-La noia que per mi sempre serà preciosa despentinada o arreglada, prima, gorda o obesa, alta o baixa. Perquè l'estimo per com és ella, perquè el cos és l'embolcall i canvia, i algun dia estarà arrugat i vell, però l'interior sempre és igual.

Se m'acosta. Ens quedem uns segons en silenci, mirant-nos, fins que decideix trencar-lo.

-Estic enamorat de tu, Ruth, t'estimo.

I em fa un petó. I les meves llàgrimes desapareixen, amb els meus dubtes. I comprenc que jo en fons també l'estimo i, que mentre ell m'estimi, més igual ser gorda.