No tot són finals feliços

Pintallavis💄💄

La seva gran passió secreta eren els pintallavis. En tenia centenars, potser milers a la habitació. I li agradaven tots. Cadascun dels pintallavis era un tresor per ella. Rarament se li acabaven perquè cada dia n'utilitzava un de diferent. Grocs, turqueses, negres, morats... cada pintallavis era d'un color diferent, per una ocasió diferent. Hi havia noies de la seva edat que tenien milers de pinta-ungles, ella, en canvi, col·leccionava pintallavis. Dintre el seu gran armari, hi havia un ampli estant exclusiu per a pintallavis. Estaven ordenats per gama cromàtica, i cadascun tenia el seu lloc. Els tenia tots controlats. I en comprava més i més. Tenia una norma, però. Que sempre que és comprés pintallavis només podia comprar-se'n un, i només es podia comprar màxim un pintallavis un cop a la setmana. Al principi havia decidit que seria un cop al mes, però ella mateixa havia descobert que un cop al mes era massa poc. També s'havia posat el càstig de que si algun cop trencava les normes, s'hauria de conformar i passar-se un mes sense comprar res. Ella li en deia "normes per no tornar-me addicta a comprar pintallavis".

Les seves amigues sempre feien broma dient que tenia milers de pintallavis, cosa certa, i ella sempre responia "I ara! Tampoc en tinc tants", cosa falsa.

Aquella nit, va decidir estrenar el seu pintallavis preferit. El que havia estat guardant durant tant de temps. Era una ocasió especial. Soparia amb la persona de la qual havia estat enamorada durant més de tres anys. Si havia una cosa que estimava més que els seus pintallavis, era a ell. Ell li havia proposat sopar i, segons les seves amigues, corria el rumor de que ell estava penjat d'ella.

La cita, va anar de meravella. De la primera copa, van anar a la segona, de la segona van anar a la tercera, i, seguint a la tercera, van venir dues cigarretes i un viatge en cotxe cap a casa d'ella.

Quan van arribar a casa, les coses no van sortir tan bé. Al principi, sí, tot rutllava. Després, ell, aprofitant que la noia havia marxat uns instants de la habitació, va obrir la porta entreoberta de l'armari per simple curiositat i va descobrir tots aquells preciosos pintallavis.

Se li van il·luminar els ulls. Va tenir la necessitat d'agafar-ne un i emprovar-se'l. Del primer, va anar al segon, del segon, al tercer, al quart, al cinquè... Quan ella va arribar, va veure l'escàndol que ell havia fet. Tenia la cara plena de pintallavis i el terra estava ple de marques de pintallavis i pintallavis trencats que s'havien fet malbé en fer-los caure. Ell va somriure i amb el pintallavis groc que tenia a les mans li va fer una ratlla de dalt a baix a la cara de la noia. Ell reia, ella no.

Va cardar-li un cop de puny i ell va anar a petar de pet damunt de tots els pintallavis.

Va acabar amb ell amb les seves pròpies mans i amb els seus propis pintallavis. Quan ell ja era mort, els dos estaven coberts de taques de pintallavis i de sang. I ella reia, un riure psicòtic. En cosa de menys d'una hora, havia perdut les dos coses que més apreciava en el món: a ell, i a la seva magnífica col·lecció de pintallavis.

'Trigaré una eternitat en tornar a tenir tots els pintallavis perduts.'