No tot són finals feliços

Amor de pel·lícula

Suposo que mai saps la veritat que s'amaga darrera cada "t'estimo". Suposo que mai saps si la persona que t'ho diu t'ho diu per dir o simplement perquè t'estima de veritat. Crec que mai li vaig dir que l'estimava, a l'Ona. Crec que vaig suposar que ella ho sabia i que jo sabia que ella m'estimava. De fet, mai li vaig demanar per sortir. Vam començar a sortir així, com si res, un matí de tardor, un dia en que la pluja queia sobre les fulles marrons i grogues que jeien al terra, un dia que els arbres eren de mil colors. Vés a saber per què, mentre caminàvem sota les copes d'uns arbres pelats per una avinguda, anant cap a casa -érem veïns- des de no recordo on, li vaig agafar la mà. No sé perquè li vaig agafar la mà. Li vaig agafar i punt. Un acte instantani. Només agafar-li vaig pensar que l'hauria cagada, que apartaria la mà i ja hauria begut oli. Però no em va deixar anar la mà. Crec que la va agafar més fort, desitjant que mai li deixés anar. Jo mai li deixaria anar la mà.

Vam continuar així, agafats de la mà un bon tros. Fins que finalment vam poder divisar les nostres cases. Ella es va girar i amb una estrebada forta va fer que em girés. Ens vam quedar cara a cara. Jo, més alt que ella, li mirava la seva cara, els seus delicats i brillants ulls, el seu petit i arromangat nas, el seu minúscul somriure. Des de les seves celles peludes, fins a les seves peques que es situaven sobretot a les galtes i al nas. Ella em mirava als ulls.

-No vull tornar tan ràpid.

Em va dir. Li vaig fer un petó.

No sé perquè vam considerar que érem parella, perquè va ser el primer petó de molts, l'inici de moltes abraçades i carícies, de moments junts, de somriures, de felicitat. Mai vaig estar amb una altra dona mentre estava amb ella, i ella mai amb cap altre home mentre estava amb mi. M'ho va dir una vegada, i hi vaig confiar. No sortíem junts, però ens estimàvem i ens comportàvem com si ho féssim. No ens referíem mútuament com el meu nòvio o la meva novia, simplement era l'Ona i en Marc. I ja està. Ens deien que era estrany, però nosaltres érem feliços, i ja ens estava bé.

Escoltava molts "t'estimo" pel carrer de parelles d'enamorats però mai eren de l'Ona. Molts "tu i jo per sempre", però els havies vist perfectament morrejant-se amb una altra persona. Molts "ho ets tot per mi", que havien durat dos mesos. Però l'Ona i jo mai ens vam dir coses d'aquestes. Però el nostre amor durava anys i anys, primaveres i tardors, estius i hiverns.

Era un 21 de novembre. Celebràvem l'aniversari del nostre primer petó.

Vaig anar a casa seva amb un ram de roses. M'havia costat trobar-les però les havia trobat. Vaig picar al timbre. No hi va haver resposta. Vaig tornar a picar però el resultat no va ser pas diferent. Vaig agafar les meves claus i vaig obrir. La casa estava fosca. Era de dia però les persianes estaven abaixades. Algunes escletxes de llum s'escolaven entre les cortines del menjador, on no hi havia pas persianes. Ombres de tot tipus inundaven el menjador. Podia distingir armaris, taules i cadires. Es va escoltar un sospir. Un lleuger "Marc" i vaig obrir les cortines perquè entrés llum i pogués esbrinar d'on venia el so.

Em vaig quedar parat. L'Ona jeia a la butaca. Dèbil. Amb un bassal de sang a cada cantó del braç del sofà.

-¿Ona?

No podia moure. Havia de moure'm, però no podia. Un altre sospir, un "t'estimo" ben fluix però que vaig poder escoltar. Va tancar els ulls i només llavors vaig reaccionar i cridar. Ja era morta. S'havia suïcidat.

No sé perquè ho va fer. Era feliç, no?

Em va fer mal no poder dir-li que l'estimava. Ella només ho havia fet aquell cop. Els altres tenien raó, érem una parella estranya, una parella que no era ni parella.

Vaig acostar-me a la butaca i la vaig agafar, com feien els prínceps a les pel·lícules amb les princeses i la vaig portar escales amunt, cap al seu llit. La hi vaig deixar estirada. Vaig col·locar-li els braços al pit, aguantant les roses que li havia portat. Estava preciosa. Semblava una princesa de conte. Vaig fer-li un petó, com els que feien els prínceps a veure si es despertava. Els seus llavis encara estaven càlids, encara eren dolços. Però no es va despertar. No va ser com a les pel·lícules. Estava clar que no estàvem destinats a ser un amor de pel·lícula. O potser sí? Julieta i Romeu s'estimaven. Era un amor vertader. Però ambos van morir. Per què no...? Potser si podríem ser un amor de pel·lícula.