No tot són finals feliços

La pluja també pot ser bonica

Recordo perfectament aquell dia. Plovia. Era de nit. Potser eren les set de la tarda, això és l'únic que no recordo exactament: l'hora. Només sé que era tard, que era fosc, que era de nit. Però, hi ha una gran varietat d'hores que comparteixin aquestes característiques. També recordo la seva vestimenta: un jersei negre de màniga llarga, una faldilla negra amb un estampat de taques blanques i petites, unes mitges negres i unes sabates de taló vermelles. Com a abric portava una caçadora grisa i una bufanda de tela que feia joc amb la faldilla.

Anàvem amb cotxe. Mentre baixàvem pel carrer principal, tenia el cap recolzat a la finestra i observava els llums dels edificis i dels fanals. Grocs, blancs, blaus, vermells i verds trencaven el negre de la nit com un pinzell en esquitxar damunt d'un quadre. A la ràdio sonava una cançó no gaire alegre. No recordo quina era. Llavors vaig girar el cap i la vaig veure, mirant-me de fit a fit. Somreia juganera.

-Em trobaràs a faltar?

Vaig somriure en escoltar el caire burlesc d'aquella pregunta tan típica d'ella.

-No-. Vaig somriure burleta. Després d'una petita pausa vaig deixar anar un sospir-. Ja saps que sí, burra!- Totes dues vam riure-. Què li has dit?

-Què li he dit a qui?

-Saps perfectament de qui parlo. Què li has dit a ell?- S'ho va rumiar una mica abans de respondre.

-Res. Encara no li he dit res i no crec que ho faci. Tampoc sé que dir-li-. La vaig mirar incrèdula.

-Com? Per què? És una de les persones més importants del teu dia a dia. Et conec molt bé. Mai no deixaries un cap sense lligar. I menys aquest cop. Per què no m'ho vols dir?- La vaig mirar. Ja no somreia. Mirava cap a un altre cantó. Va bufar i va tancar els ulls. Va mirar cap a la finestra i després va girar el cap cap a mi.

-Perquè... havia pensat que el millor era que li diguessis tu.

-Jo? Però, per què? És ell a qui l'has de convèncer de que la idea del teu "viatge" és bona! És el teu "viatge". Ell és a la teva vida. No és el meu problema!- Les paraules teu, teva i meu les havia pronunciat més fort i més secament perquè quedessin més clares.

-Ja ho sé. Però precisament per això. Si li dic que marxo no em deixarà marxar i em suplicarà que em quedi al seu costat, aquí. Es posarà a plorar i no ho podré aguantar. Acabaré cedint... En canvi, si li dius tu, quan jo ja hagi marxat... ja no hi haurà res a fer-. La vaig mirar amb ferocitat i compassió. Ella em va tornar una mirada seria, i en aquell moment em va semblar més gran del que era.

-No li diré-. Va ser la meva única resposta. Ella va obrir una petita motxilla que estava recolzada al seient i en va treure una llibreta. Va arrencar un paper amb cura i me'l va donar.

-Llavors dóna-li això. La vaig escriure fa un parell de dies. Ho resumeix tot el que ja saps. Com que sabia que no seria capaç de dir-li que marxava, ho vaig escriure per si de cas. M'alegro d'haver-ho fet. No trigarà a preguntar per mi. No li contestaré cap missatge per el mòbil. Llavors et trucarà. Digues-li de quedar i entrega-li la carta a dintre d'aquesta llibreta-. Em va entregar una llibreta la portada de la qual era fosca i negra. Vaig remenar-lo una mica per dintre: tenia quatre gargots i fotografies però estava escrit en un idioma desconegut per mi i les fotografies eren de llocs que no coneixia-. Tu no ho has d'entendre. Ell ja ho entendrà-. Vaig tancar la llibreta-. Continuo. Quan li hagis donat la llibreta amb la carta digues-li "Adéu" i marxa. Només "Adéu". Entesos?- Vaig fer que sí amb el cap. Després em va lliurar la carta-. Aquesta és la carta. La pots llegir, si vols.

La vaig llegir. Era un poema. Deia que marxava, enduta pel vent. Deia que l'estimava. I no deia res més.

-Pensava que deies que ho resumia tot-. Vaig dir-li, quan vaig acabar de llegir la carta.