No tot són finals feliços

Roses per la Clàudia

Surto de l'habitació i em trobo de cares al passadís d'alts sostres i amplis finestrals. Les cortines estan descorregudes i la llum entra inundant la sala de claror. En un cantó, al costat de la porta de l'habitació d'ella, hi ha una tauleta amb un gerro de roses pansides. M'hi acosto. Les oloro. Ja no fan olor. És estrany que estiguin pansides, normalment sempre hi ha roses noves cada matí. Ell les deixa per ella. Sempre hi ha unes roses vermelles fresques esperant a la Clàudia. Ella sempre les olora, n'agafa una i surt de casa. Mai he sabut què és el que fa amb ella. La llença? La regala?

Avui hi ha una petita carta. Sé que no hauria d'obrir-la, però m'és igual. Oloro la carta. Fa bona olor. Olor a paper nou. Olor a tinta. I, olora també a ell.

L'obro. Una cal·ligrafia pulcra li dóna color negre al paper cru. Començo a llegir-la. Intento llegir-la com fan els grans, intento entendre el que posa però no sé llegir. He vist fer-ho mil cops però sempre que ho he intentat, mai ho he aconseguit. Només veig paraules, lletres, signes, que no signifiquen res per mi. Com si fos un jeroglífic. Com si fos xinés. Tampoc comprenc aquestes altres dues llengües, ni cap altra, però he sentit a dir que són difícils d'interpretar. Podria dir-li a la mare que em llegís la carta, però segurament em renyaria per tocar les coses de la Clàudia.

Finalment decideixo que m'enduré la carta i buscaré algú que me la vulgui llegir.

Em poso l'abric i surto al carrer. Quan toca el sol fa calor, però sé que això s'acabarà aviat. Amb l'arribada de l'hivern, disminueixen les hores de sol, les hores de calor. Són les dotze del migdia i hi ha moltíssim moviment al carrer. Trobo una senyora. Segur que sap llegir.

-Em... Perdoni, em podria llegir la carta?

Ella em mira amb cara estranya. Es deu preguntar com és que no sé llegir. Li somric amb innocència. Necessito una mentida. Una mentida que doni una explicació del perquè sóc analfabeta.

-Acabo d'arribar de la Xina, on he viscut amb els meus pares i no sé llegir el català. El parlo, però no el llegeixo.

Sembla que l'he convençut. Me la llegeix.

Estimada Clàudia,

Avui no hi haurà cap rosa fresca esperant-te. Avui hi ha roses pansides, roses podrides. No hi haurà cap rosa fresca esperant-te mai més. No hi haurà cap disc de vinil sonant durant la nit, trencant-ne el silenci mai més. No hi haurà mai més cap carta esperant a que la llegeixis, aquesta és la última. No hi haurà mai més res més. Ni carícies, ni petons. Ni discos de vinil, ni cartes. Però sobretot, no hi haurà mai més roses fresques.

Suposo que és un adéu,

El teu "tot"

La senyora em mira. Veu com les paraules m'afecten, com un llàgrima em cau cap a baix. Jo no sóc la Clàudia. I la Clàudia no és jo. Però ell ja no deixarà més roses. Ja no hi haurà més roses. No hi haurà mai més roses per la Clàudia.