No tot són finals feliços

Pluja

Miro el cel ennuvolat des de la finestra de classe. La finestra gran i alta arriba fins al sostre i està oberta de bat a bat. Estic asseguda al cantó de la finestra. El cel de l'altra banda és preciós. Sembla que plourà, pels núvols grisos que hi predominen. No deixen cap racó per on pugui escolar-se algun raig de sol i es pugui veure la magnitud del cel blau. Tot i així és preciós. M'encanta. Si fos per mi, estaria mirant tot el dia aquest cel, aquests ocells que fugen, esporuguits, de la tempesta que s'acosta. M'agradaria ser com ells, tenir ales i volar cel enllà, fora dels murs de l'institut, fora de la ciutat, fora de tot allò que em lliga i no em deixa ser lliure.

Però em veig forçada a deixar els meus somnis a part, si no vull que la professora em renyi. M'està mirant. Ho sé. Ho noto. No ha deixat d'explicar però en comptes de mirar a la pissarra, de mirar als seus alumnes per igual em mira a mi. Giro els ulls lentament i confirmo les meves sospites. Ella aixeca les celles, senyal que ja conec i jo assenteixo amb el cap, dient-li que em concentraré més en la classe.

Intento concentrar-me però els ulls se'm desvien a poc a poc cap a la finestra oberta, cap al cel obert, cap a la llibertat.

Comença a ploure. Primer fluixet. Les gotes cauen suaument del cel i algunes entren a dintre la classe i arriben a la meva taula. D'altres xoquen contra la part de la finestra que està tancada i baixen delicadament vidre avall, com una cursa, fent un camí de gotes per la finestra.

Després, les gotes comencen a caure amb més brusquedat, impacten més fort contra el vidre i contra el terra i produeixen un soroll agradable. I, finalment, arriba el xàfec. Qui estigui ara sota la pluja quedarà xop. Les gotes produeixen cada cop un so més fort. La classe es para i tothom comença a mirar per la finestra, intentant veure les gotes que semblen invisibles. La professora no para de renyar als alumnes que només volen veure les gotes, però les seves paraules es confonen amb la pluja i ningú sembla escoltar-la. M'encanta aquesta pluja. És preciosa. Intensa. Salvatge. Lliure. Igual que els ocells. Sembla que tothom és lliure menys els humans.

De cop i volta els llums s'apaguen i el projector és queda en negre. Sembla que hi ha hagut una apagada. Deu haver sigut la pluja. L'aire fred entra per les finestres i m'envaeix de ple. El soroll, l'olor de la pluja em crida, em reclama. Em poso dreta a la cadira sense que la professora se'n adoni. Està pendent de l'apagada. M'alço cap a la lleixa de la finestra i miro cap a baix.

No ho dubto ni un instant. Quan prens una decisió, n'has d'acceptar les conseqüències. I jo ja la he pres. Tanco els ulls i respiro profundament. Em col·loco davant la part de la finestra oberta i sento les exclamacions dels meus companys i alguns que diuen "Vigila! Cauràs!". Imbècils,  el problema no és caure, el problema és com aterrar. Perquè no et mata la caiguda, et mata l'aterratge.

Salto cap endavant i surto de la classe per la finestra. M'he separat uns metres de la paret. A partir d'ara, tot va a càmera lenta. Obro els braços i em mantenc paral·lela al terra, tot i que m'hi vaig acostant. Noto la pluja. Noto com em mullo, noto el seu tacte fresc donant-li vida a la meva pell. M'acarona el cos, els cabells. Se'm cola entra la roba i m'acaricia l'ànima. M'encanta. Tan de bo pogués congelar aquest moment per sempre. Sento els crits dels meus companys, esverats. Estan tots abocats a les finestres cridant el meu nom. Els alumnes de les altres classes també estan a les finestres, alertats pels crits.

Sóc com un ocell. Sento la pressió al pit, l'adrenalina, de qui es tira per un precipici. Estiro més els braços i em concentro. Concentro totes les meves forces en volar. Ja estem a prop del terra. Si no volo, potser moriré. Tanco els ulls i em relaxo. Confio en que volaré cel enllà.

Sento el so d'un ocell. Sóc burra. No volaré. No sóc cap ocell. Tot i així, m'alegro d'haver saltat. M'he sentit lliure, per poc temps que sigui. I m'ha agradat. Espero l'aterratge. Amb dolor. Més igual que em faci mal. Hi ha coses per les quals val la pena sofrir.

No arribo al terra. Segons els meus càlculs ja hauria d'haver assolit el terra. I encara sento la pluja, encara la noto i encara floto. M'atreveixo a obrir els ulls. I veig que estic a un pam de terra. Però no em moc. Sembla que el meu desig s'ha acomplert i aquest moment s'ha aturat. Potser per sempre. Tan de bo fos per sempre.

Per la màgia que em mantenia a l'aire s'esvaeix. I caic. Tanco els ulls just a temps. Suposo que tenir-los tancat disminueix el dolor. No ho sé. El meu cos s'estavella contra el terra. No m'he fet mal. L'impacte no ha estat tant dolorós com em pensava. Em quedo estirada. No vull moure'm. Noto com la pluja continua caient al meu damunt. Tinc la roba xopa, els cabells molls. Però sóc feliç.

Em giro i obro els ulls. Ara les gotes impacten contra la meva cara. És com si em donessin l'alè de vida que em falta. És preciosa. Llavors, parpellejo. I tot s'acaba.

Quan obro els ulls, estic en una habitació blanca, en un llit amb llençols suaus i blancs. Una cara curiosa s'atreveix a col·locar-se davant meu un instant, però desapareix.

<<S'ha despertat>>, puc sentir. És una veu dolça.

Gemego. Un altre cap se'm acosta. Té llàgrimes als ulls. És la meva mare.

<<Reina, creiem que no despertaries. Gràcies a déu que desendollar-te de la màquina t'ha fet reaccionar>>.

No entenc res. Puc sentir aldarull a la habitació, veus que parlen amb alegria i emoció. <<Per fi s'ha despertat>>, <<Porta tres anys en aquesta habitació en coma. Pensava que ja no la tornaria a veure mai més desperta>>. Ara ho entenc tot.

La caiguda, la meva "mort", la pluja...  tot era un somni. El somni pel qual m'he despertat del coma. Ja no hi ha més pluja, ni més finestres obertes, ni puc volar. Les seves veus felices em fan somriure. Em van sentir, potser millor, que les gotes de pluja impactant al meu cos, potser millor, que el sentiment de llibertat. Somric. I, de sobte, sento que a fora comença a ploure.