No tot són finals feliços

Assassinat

Disparo. La bala surt amb força de l'arma i no s'atura fins arribar al seu objectiu, a escassos metres de l'arma de foc.

Cau. És mort. Té la bala incrustada al cap. Estàvem tan a prop, que podria semblar un suïcidi. Que ell, fart de la seva vida, hagués decidit posar-li fi ràpidament, cardant-se una bala al cap. Sang, sang i més sang esquitxen les parets i el terra. Un sol raig de sang baixa cara avall, resseguint el camí que probablement han fet les llàgrimes milers ds vegades.

Li arranco el sagrat sobre de les mans inertes i me'l guardo. M'encenc una cigarreta i m'ho miro tot. Registro la habitació amb la mirada, sense moure'm del lloc on sóc. Camino lentament, en cercles, mentre vaig fent calades a la cigarreta. L'ambient, aviat, agafa l'olor de fum i del cigarro i el fum es va escampant per la sala poc ventilada, gairebé sense finestres, i les poques finestres que té, tancades i amb cortines que impedeixen la vista. Veig una vitrina amb ampolles d'alcohol a dintre. M'hi acosto. El terra està brut i els peus se m'enganxen. Es nota que fa temps que ningú s'ha pres la molèstia de fregar. Llegeixo les etiquetes de les ampolles i finalment amb decideixo per una de ginebra. Em prenc el luxe de prendre'm un got tranquil·la, assaborint cada glop. Quan acabo, netejo el got, per no deixar pistes i el torno a guardar.

Miro el cos inert, que va deixant anar sang de mica en mica i no puc evitar somriure. Ara toca marxar sense que m'enxampin. Fàcil. És com entrar. La diferència és que ara pots fer marrada.

Abandono la estança lentament. Obro la porta i surto, com si no s'hagués produït cap assassinat. Dono un últim cop d'ull a la sala i marxo, tancant la porta darrera meu, oblidant tot el que ha passat allà dintre.