No tot són finals feliços

Hipermnèsia, recordar-ho tot amb luxe de detalls

Mai m'ha agradat haver d'oblidar coses. Sempre he volgut recordar-ho tot. Crec que la vida és massa curta com per anar oblidant moments on hem sigut feliços, on hem rigut, on ens ho hem passat bé. Moments com, per exemple, el teu primer dia d'escola, el dia que va néixer algun germà o germana més petit, el dia que vas acabar la primaria, el dia que et vas enamorar, el teu primer petó, les primeres festes de l'adolescència, els primers concerts, el primer cop que et vas escapar de casa i l'adrenalina que vas tenir, quan anaves d'acampada amb els amics, el dia que per fi vas acabar els estudis, la teva primera feina, el dia del teu casament, el teu primer fill i tot el que té a veure amb ell (primeres passes, primeres paraules, primer dia d'escola, i torna a començar), i així arribaríem a  la jubilació, als néts i els records dels néts i etcètera, etcètera, etcètera. Potser molts si que els recordarem -com el dia del teu casament-, però altres...

Per això sempre ho he volgut recordar tot, tot i que ha estat impossible.

Suposo que a algunes persones els arriba un moment a la vida en el qual es troben amb un antic company d'escola, que resulta que treballa en uns laboratoris. I després de parlar hores i hores i d'explicar-se els problemes que tenen, l'amic científic li diu a l'altre que ell té un fàrmac que pot ser la solució del seu problema. I el burro de l'amic, li fa cas.

Bé, doncs jo vaig ser una d'aquestes persones, i el meu vell amic científic em va proposar prendre'm un fàrmac que em faria recuperar-ho tot. El que no em va dir, era que estava en procés de prova.

Com un imbècil, em vaig prendre aquell líquid blau. De sobte vaig començar a suar i a suar i vaig acabar en coma a l'hospital. Vaig estar-hi sis dies. Al sisè dia,  em vaig despertar i vaig veure un munt de metges, el meu amic científic i la meva família.

Cada vegada estava més content. Aquell beuratge m'havia provocat hipermnèsia, és a dir, recordava tota la meva vida amb tots els detalls i números i dates concretes. Tot el que havia desitjat ara ho tenia. Era increïble. S'acabava allò d'oblidar on havia deixat les claus o on havia deixat el cotxe. Era tan feliç!

D'allò fa dos anys, i des d'aquell instant ho he recordat tot a la perfecció, tot el que em va passar abans i després de prendre'm el fàrmac.

Però tota la felicitat s'acaba. I a mi, se m'ha acabat avui. He descobert que la meva dona tenia un amant. La meva dona, una de les persones que més m'estimava al món, m'ha posat les banyes, m'ha traït. Em sento frustrat. He sortit de casa corrents. Deu anys de matrimoni han finalitzat avui. He arribat al bar.

Porto aquí tres hores, bevent i bevent. Res. No he aconseguit res. Suposo que és l'efecte papallona: vaig prendre'm un fàrmac per no oblidar, i ja no puc oblidar.

Desitjaria poder-ho oblidar, però he après que has de vigilar amb els desitjos.

Així que continuaré bevent rom, whisky, vodka, i tot allò que se'm posi a l'abast per intentar oblidar, si és possible, la meva malastrugança.