No tot són finals feliços

Cròniques d'un suïcidi

Reia. Era una fotografia d'ella. De la seva germana. Devia tenir uns vuit anys. Abraçava a un gat negre de peluix i reia. Sempre havia estat molt riallera.

Es va guardar la fotografia a la butxaca i va observar un altre cop el cos inert de l'Alba. La noia de la foto havia crescut, però encara tenia aquella mirada juganera i innocent que havia tingut sempre.

Va deixar el lloc on jeia el cos de la seva germana i va anar a fer una volta pel terrat de l'edifici. Es va asseure a la cornisa de l'edifici i va mirar cap al buit. No hi havia gaire gent al carrer. Ningú la havia vist. Només hi havia tres plantes d'alçada però podria ser una caiguda mortal. Se li va passar pel cap la fugaç idea de que passaria si queia i moria. Però ho va deixar córrer. A ningú li importaria la seva mort. Llavors, per què continuar vivint? Simplement pel fet de trobar a algú que sí pogués lamentar-la. O potser perquè tampoc hi havia cap motiu per morir. La gent ho consideraria un suïcidi i per a ella suïcidar-se era un acte de covardia. Trobava que hi havia maneres més heroiques de morir. Igualment, tampoc es va aixecar. Si queia, cauria. Si no, viuria. Viure seria un regal de Déu, no caure. Era com si li donés una oportunitat per viure. Tanmateix, ella mai havia cregut en Déu. Era la seva mare, la creient. Però així es donava una raó per continuar vivint.

Va clavar la mirada a l'horitzó. Va poder apreciar la posta de sol, i de com el dia moria per obrir pas a la nit. Tot es preparava per a l'entrada de la nit. Juntament amb colors ataronjats, vermellosos i rosats de la posta, els fanals començaven a encendre's i amb ells els llums dels cotxes. Ella observava el canvi del dia a la nit sense dir res i pensava en la gent que aquell hauria estat el seu primer dia al món, o també en els que aquell dia hagués suposat un adéu a la vida... com en el cas de l'Alba. Li va fer mal. L'Alba morta i a tota aquella gent que passava pel carrer d'allà a baix li era indiferent. Tothom podria viure sense l'Alba. Excepte ella. Ella, que s'estimava a la seva germana moltíssim, que hauria donat la vida per ella, ara havia de veure com el dia moria, el dia en que la seva germana havia deixat anar el seu últim alè.

Va sospirar. Per què? Per què s'havia fotut un tret? Ella que era tan feliç... Va tornar a treure la fotografia rebregada de la seva germana de quan era petita. Era preciosa, s'assemblava a la seva mare. La mare, havia mort feia un parell d'anys a causa d'un càncer. Fins ara, tot el que havia tingut al món era l'Alba. Però ara era morta. Morta. El cos començaria a fer pudor d'aquí poc, els veïns avisarien a la policia i la trobarien morta. Ningú en sabria el perquè de la mort. El catalogarien amb els altres casos de "Suïcidi" i al cap d'un temps se'n oblidarien. Ningú recordaria a l'Alba, tret d'ella.

Va tornar a sospirar i va mirar a la seva germana. Es va aixecar per tornar amb la seva germana. Quan es va girar, va veure el canó d'una pistola que l'apuntava. A darrere de l'arma, una noia alta i no gaire prima la mirava amb desafiament.

-Que sembli un suïcidi-. Va dir la noia de l'arma, la Catherine.

-Una cau, l'altra també. Recordes?

-Juntes fins a la mort. "Em promets que serem amigues per sempre?"- va recordar la Catherine, movent la mà lliure i emfatitzant la frase.

-Que innocents que érem de petites. Creiem que seriem amigues per sempre. I ara, tu mates a la meva germana, i després m'obligues a llançar-me al buit.

-La vida dóna mil voltes.

-Ja que no vam complir la promesa de ser amigues per sempre, complim una altra. "Morirem juntes".

Aleshores, ella va agafar de la màniga a la noia de l'arma i es va deixar caure al buit, arrossegant a la noia de l'arma. La Catherine va cridar intentant no caure. , però al final va somriure per última vegada amb tendresa i es va deixar caure, sabent que s'acostava la seva fi.

En canvi, la germana de l'Alba, estava tranquil·la i somreia. Veuria a la seva germana, a la seva mare. Tampoc estava tan malament caure al buit, era una sensació agradable. S'esclafaria contra el terra i tothom s'escandalitzaria. Tothom es pensaria que s'havien suïcidat, sortirien al diari a les noticies. Se'ls faria un enterrament i la gent ploraria. Però després s'oblidarien d'elles i quedarien en l'oblit. A ningú els importaria la seva mort. Ho acabarien superant. Es farien preguntes com "Per què s'ha suïcidat? Ella era feliç". En canvi a la seva germana li esperaria un altre tipus de record: sortiria també a les noticies, però classificada com a "assassinada", tal com un dia, li va passar a la seva mare.

I mentre el cos de les dues noies aterrava a terra, una moria amb una cara de terror, i l'altra amb un somriure a la cara.