No tot són finals feliços

Córrer

Només érem dos nens. Dos nens que corríem, saltàvem i somiàvem. Dos nens amb el cap ple de somnis per fer realitat.

Només volíem córrer, nosaltres. Corríem, sempre corríem. Anàvem amunt i abaix pel poble corrents, sempre corrent. Volíem sentir-nos lliures, feliços. Volíem sentir-nos poderosos, grans. Volíem sentir-nos ràpids, immensos. Volíem...

Córrer era la nostra vida. Corríem per viure, vivíem per córrer. Quan acabaven les classes a l'estiu, marxàvem corrents cap al bosc i quan començaven al setembre, anàvem ben emmurriats perquè ja no podíem córrer. Qualsevol excusa era bona per córrer.

Jo volia ser corredora, volia ser atleta, participar en carreres i guanyar-les, volia ser més ràpida que aquells homes de color que sempre guanyaven medalles d'or. Ell, en canvi, només corria per fugir de la seva tèrbola realitat. Corríem junts. Sempre. Si un queia, l'altre parava. Mai ens deixàvem enrere, mai.

Ell, aviat, va trobar un altre sentit a córrer. Li van començar a fer pessigolles a la panxa unes papallones i corria per desfer-se'n. Em va confessar que les papallones s'intensificaven quan estàvem junts. Em sentia malament. No volia que s'enamorés de mi. Ell, per part seva, no volia enamorar-se de ningú. Volíem ser amics, sense sentir papallones. Volíem córrer perquè ens agradés, no per fugir de les papallones.

No sé quan em vaig enamorar d'ell. Llavors semblàvem un parell de babaus que corríem per estar junts, per sentir-nos lliures, per fugir del poble i endinsar-nos al bosc, on ens quedàvem asseguts, un al costat de l'altre, abraçats, sota l'ombra dels arbres, fins que decidíem córrer un altre cop.

Ell va morir l'any passat. Havia anat a córrer sol, trencant la promesa que havíem fet anys enrere quan només érem uns nens, i l'havíem trobat a la carretera, envoltat en un bassal de la seva pròpia sang. "Ha caigut pel barranc", ens van dir. Mentida. Ell coneixia el barranc. No devia caure accidentalment.

Vaig vessar moltíssimes llàgrimes i vaig córrer moltíssims quilòmetres intentant fer desaparèixer la tristor, igual que havíem fet amb les papallones, però no ho aconseguia del tot. El necessitava a ell. No era el mateix córrer amb ell que córrer sol.

I des de llavors, continuo corrent sola, vaig al barranc, m'hi assec a la vora, intentant visualitzar els seus últims moments de vida, i corro, sempre corro, desitjant que algú m'atrapi, igual que m'atrapava ell, desitjant que algú corri amb mi.