No tot són finals feliços

Tòxica

Era una persona tòxica. Una manipuladora. De tant en tant deixava anar uns comentaris punyents, que et travessaven l'ànima, que et feien mal, que et deixaven sense alè, com si et clavessin una daga per l'esquena. Et quedaves sense respiració mentre ella reia i et mirava amb aires de superioritat. Com si tu fossis el seu esclau. Com si li deguessis submissió.

Et feia creure que la necessitaves. Que no podies viure sense ella. Et feia plorar, és cert. Però després et venia amb un somriure innocent, tot i que era fals, i era amable amb tu, i et demostrava que o bé s'havia equivocat i et demanava perdó, o bé que la culpa era teva, però que ella no havia actuat del tot correcte. Sabia què havia de fer per què no marxessis del seu costat. Et feia creure que els altres no volien estar amb tu. I en veritat, era ella qui els espantava. Però ella tenia un no sé què que feia que volguessin estar amb ella, quan parlava semblava que tenia raó sempre. Feia veure que tenia amics a tot arreu, però que et preferia a tu i, és clar, qui deixa a algú que abandona els altres per tu? Ningú. Però en veritat només et tenia a tu. Els altres eren cares amables que no els importava estar-se un moment amb ella, perquè era simpàtica i riallera. Però en el fons no hi confiaven.

M'havia abandonat quan més la necessitava. Havia plorat per ella milers de cops, i ella ho sabia. Però, burra de mi, sempre hi tornava. La protegia dels altres, la defensava. Per què? Per acabar marginada en un racó, plorant, sentint-me com una titella. Sentint-me addicte a ella. Com els fumadors de tabac, com els alcohòlics, com els drogoaddictes, que saben que la seva droga els mata, que els perjudica, però tot i així tornen a ella dia rere dia, creient que és la seva solució, creient que la necessiten, creien que els ajuda, quan l'únic que fa és enfonsar-los i entristir-los més i més, fer-los inútils, i fent que les persones s'allunyin d'ells. I ella, no deixava de ser la meva droga. Que em matava lentament mentre jo creia que era la meva salvació.

I ella ho sabia.

I jo ho sabia. Ho vaig descobrir al final. Però ja era massa tard. Ja estava anul·lada com a persona. Ja no tenia força per plantar-li cara. Ja no tenia forces per fer res. Només plorar. I compadir-me de mi mateixa. I sentir-me inútil.

L'única cosa que se'm va acudir fer va ser marxar. Sense avisar. Sense saber on anava. Desaparèixer durant un temps. Va trucar. Un, dos, tres cops. I al cinquè dia, va deixar de trucar, d'enviar missatges, va deixar d'insistir. Suposo que es va adonar que ja no hi hauria solució.

Quan la vaig tornar a veure, al cap de set mesos, ja tenia a algú altre. El vaig veure plorar en silenci, amagat d'ella. I em va fer molta llàstima. Havia trobat una altra víctima. I jo em sentia inútil per acostar-m'hi i ajudar-lo.

I els vaig deixar fer. I me'n vaig penedir. Molt. Ell era un autèntic covard. I la va acabar matant d'un tret. I després, conscient del que havia fet, es va suïcidar.

I a la tele parlaven de violència masclista. Què equivocats que estaven! Havia estat en defensa pròpia. Havia matat a una bruixa. Però el dolent de la pel·lícula semblava ell, que només era un pobre i indefens noi que havia sigut víctima d'una bruixa.