No tot són finals feliços

El Pintor

El pinzell dibuixava a un ritme veloç pel llenç blanc, dibuixant al seu pas allò que el Pintor s'imaginava.

Un cop va haver acabat, el Pintor va deixar el quadre al cavallet, i va recollir les seves eines.

La model la qual havia inspirat el quadre estava estirada davant el Pintor, grisa i sense forces. La noia va poder dir unes quantes paraules, abans d'expirar i deixar el món.

El Pintor se la va mirar. No en sentia pena. Ella havia mort per crear aquella obra mestra. Havia estat un sacrifici just, creia el Pintor. I, aviat, quan fos el pròxim Picasso, el pròxim Monet, Dalí, Van Gogh, quan fos el pròxim pintor famós, aquell quadre valdria milions, i llavors, aquella noia seria recordada durant més temps del que ella hagués imaginat mai. Perquè seria famós. Això creia ell.

Dies després, passejant per la capital francesa, el Pintor va trobar la inspiració necessària per crear la seva pròxima obra d'art: Els jardins de Luxemburg. L'enorme pati d'herba, l'estanc artificial rodó amb vaixells de fusta que els nens utilitzaven per jugar. Sí, era preciós.

Va col·locar el cavallet i el llenç, les pintures i els pinzells i es va preparar per plasmar aquella obra d'art.

A mesura que pintava, el parc s'anava tornant gris, perdia el seu color. L'herba verda, el cel blau, els vaixells i el castell, tot, tot quedava del color de les cendres. La raó era que el Pintor captava l'essència d'allò que pintava, prenia la vida de les coses i ho incorporava al seu llenç. Deixava el món gris a canvi d'acolorir els seus quadres.

Un cop acabada la pintura, va recollir les seves coses i va marxar, deixant sense vida aquell lloc que havia pintat.

A casa seva tenia un munt de quadres, d'altres eren a galeries d'art esperant ser comprades i alguns altres -que eren pocs- es trobaven a casa dels únics clients que n'havien comprat algun.

En cosa d'anys, el seu èxit va començar a estendre's, a mesura que el món es tornava gris. Havia pintat de tot, paisatges, objectes, ciutats, animals, fins i tot persones! Tot i que rarament ningú en notava la desaparició o en tot cas no la relacionaven amb ell.

Aviat, Londres, Nova York, Roma, Barcelona, París, Amsterdam, Berlín, Canadà, La Gran Muralla Xinesa, Tòquio, Escòcia, Moscou, Venècia, Egipte i moltes més ciutats, països i monuments van deixar de banda el seu color per tornar-se gris i sense vida. Hi havia zones de mar completament grises, boscos que semblaven cremats, deserts de cendra i moltes més coses sense els seus colors.

Tot estava als quadres del Pintor, que cada vegada era més ric i cada cop podia pintar menys coses.

Un dia, de sobte, vés a saber per què tan tard, la gent va començar a adonar-se que el món s'estava quedant gris. Que el món havia perdut el seu color. Ningú en sabia el motiu. Van començar a trobar a faltar la gent que sortia als retrats del Pintor, van trobar a faltar els colors que havien caracteritzat les grans ciutats anys abans. I no se sap com ni qui va dir que era cosa del Pintor, que cada cosa que pintava quedava gris. La gent estava revolucionada. Van voler sortir en busca del Pintor per trobar-ne la solució. Perquè tornés a omplir el món de colors

Però ja era massa tard. Ja no es podia fer res.

El Pintor s'havia auto retratat, donant fi així a la seva existència.

Quan van entrar a casa seva, el van trobar mort, estirat a terra, de color gris. A sobre el cavallet hi havia un quadre. Era ell. S'havia provocat la mort. Mai es va saber el perquè. Potser perquè creia que ja no podria arribar més lluny en la seva carrera. Potser perquè s'havia tornat boig. Potser perquè sabia que aquella seria la seva última nit com a "El Pintor".

A terra van trobar una nota que deia: "Aquest és el meu últim quadre. Gaudi-ho-lo. És un regal per al món."

No es sap mai com van tornar els colors al món. Alguns diuen que algú en va cremar un quadre, per odi, i el Big Ben va tornar a tenir el seu color i a donar les hores -cosa que va fer que tothom en seguís la conducta. Altres, que en morir el Pintor, tots els seus quadres van desaparèixer i el món va deixar de ser gris. Altres, que va ser el govern, que sabia com fer-ho tot i que mai ho va dir. La qüestió, és que l'únic quadre que queda del Pintor es troba en un museu i és contemplat per milions de persones. I l'única cosa segura és que per molt que el Pintor volgués ser recordat per sempre, tot és efímer.