No tot són finals feliços

Flash

"Flash"

Era el soroll que indicava que s'havia fet la fotografia. El somriure que havia mostrat per immortalitzar-se en aquella gràfica va desaparèixer. Ells es van separar. Es van somriure. S'estimaven. Llavors ell li va fer un petó. La va agafar desprevinguda. Però la seva amiga va reaccionar i els va fer una altra fotografia. Radiaven amor.

La Júlia va contemplar la fotografia. Feia dos anys d'aquelles fotografies. Les havia trobat fent neteja per casa. Les llàgrimes se li queien dissimuladament galta avall. El trobava a faltar. Molt. L'havia perdut per burra. S'havien estimat. Havien estat feliços. I ara ell estava lluny. Molt lluny. Feliç, amb una altra. I ella estava sola. Sense ningú. Havia estat culpa seva. I ara se'n penedia. Molt. Ell li havia suplicat una altra oportunitat i ella l'havia engegat a la merda. I ara ella era qui el plorava, qui escoltava cançons d'amor i pensava en ell. En l'única persona que havia estimat d'aquella manera. Quan el va deixar es va intentar convèncer que n'hi haurien més. Que ell ja era passat. Però era mentida. Dos anys i no havia trobat ningú que el pogués substituir. No s'havia enamorat més. Ni ningú d'ella. I ara, mirant aquelles fotos s'adonava que ell havia estat l'amor de la seva vida. I que ningú el substituiria.

Qui sap, potser ell també la trobava a faltar. Però eren mentides que intentava dir-se per consolar-se. Sabia que ell ni se'n recordaria d'ella. S'havien promès que serien per sempre. Les promeses s'havien trencat. I ella plorava. Mirava les fotos on les promeses estaven fresques, on l'amor se'ls veia als ulls, i plorava. Perquè no sabia lo que tenia quan ho va perdre.

Va treure's les llàgrimes de la cara. Va arrugar les fotografies i les va llençar amb ràbia a la paperera. Es va prometre no tornar a pensar no a plorar per ell mai més. Una altra promesa trencada.

Aquella nit les estrelles brillaven amb força. Negra nit, estrelles brillants. I trencant la promesa que s'havia fet instants abans, va desitjar amb força que ell tornés, que tornessin a estimar-se, que poguessin estar junts un altre cop.

Però els desitjos es demanen a la cara, no a les estrelles. I la Júlia no tenia valor per dir-li a la seva estrella que l'estimava. I, per covarda, va perdre el seu somni, es va quedar com a sospir murmurat a les estrelles, com tants altres, com tots aquells desitjos sospirats que es queden flotant per l'aire, sense que ningú lluiti per aconseguir-los. Perquè com el flash d'una càmera, que és inútil si no hi ha lloc on guardar la foto, els desitjos són inútils si no es lluita per ells.