No tot són finals feliços

Viatge sota les estrelles

Puc veure des del mirall del retrovisor com les llums del carrer es projecten a la meva cara. Puc sentir la pluja impactant suaument sobre el sostre del cotxe. Puc escoltar la música que posen a la ràdio i veig com la meva mare en puja el volum, ja que li encanta aquesta cançó. A mi també, la veritat. Aquesta cançó m'apuja els ànims i normalment no puc evitar posar-me a cantar però avui no és un d'aquells dies.

Sortim de la ciutat i ens anem endinsant, de mica en mica, cap a la negra nit. Cada cop hi ha menys fanals, menys semàfors, menys cotxes. Arriba un punt en el qual la única il·luminació prové de les llums del nostre cotxe. Sembla una nit terrorífica, però a mi m'agraden les nits negres i pures.

La son m'envaeix de mica en mica, però em faig la forta i la resisteixo. Alço el cap cap al cel i puc contemplar la cúpula celeste de la nit, que s'alça imponent sobre els nostres caps. Al principi només veig un parell d'estrelles. De mica en mica, en puc veure més. I arriba un moment en el qual me'n adono que n'hi ha un miler. Milions i milions d'estrelles jauen sobre els nostres caps. Algunes brillen més, i d'altres semblen més dèbils. És preciós. A la llunyania veig un nucli urbà. A sobre dels edificis es veu una cúpula de llum, que aclareix la nit. I, llavors em pregunto si la gent de les ciutats contempla la nit, n'és conscient del paradís nocturn que hi ha sobre els seus caps, si algun cop, s'han dedicat a donar-li nom a alguna estrella, com jo feia de petita, si s'han fixat mai, en la bellesa de la lluna sobre el firmament.

Se'm tanquen les parpelles de mica en mica, i, jo, em rendeixo a la son. Ja m'ha guanyat la batalla. Com si una fada hagués espolsat pols màgica damunt meu, jo, m'adormo, i tots els meus problemes desapareixen, com quan una cigarreta es consumeix, i el fum marxa, lluny.