El nòvio glaçat veia com la criatura anava pròximan-se , s'escoltava les lloses de la tenda cruixint per les passes que donava.
Aquella figura misteriosa tenia les mans molt primes, quasi esquelètiques que acabaven amb unes urpes molt llargues, anava raspant les parets produint un soroll xisclant i horrible, de cop la criatura fa un fort burmull, el nòvio comença a córrer fins a posar-se darrere d'un aparador, amb una respiració tensa mira cap a la dreta sense veure res, després cap a l'esquerra i tampoc.
En un instant una cosa transparent li cau al cap i en mirar a dalt aquella criatura estava mirant-lo fixament, amb uns ulls sense vida i blauosos brillants, de la seva boca li sortia saliva com si la criatura estigués sedient, l'estranya criatura d'un cop el fa volar caient damunt de l'aparador i sent enderrocat per les pel·lícules.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Mig inconscient obre els ulls i veu aquella bèstia que s'aproxima lentament.
Cada passa que donava esgarrifava més al noi, es para justament davant de la seva cara i se'l comença a mirar fixament, de cop amb la seva llengua llarga li xopa tota la cara, i fa una gran rialla, li agradava veure com estava patint de terror.
Sobtadament, s'escolta una sirena pel qual surt del videoclub fugint al bosc.
Hores més tard en l'hotel, encara era fosc, el Pol, que es trobava a la llitera dormint, somiava que estava pel bosc nevat de nit, corrent, saltant, després de córrer pel bosc recordava un videoclub i trobar-se el cos d'un dependent pel qual el Pol espantat es desperta tot suant.
Li feia mal el cap i portava els pantalons d'ahir xafats i terra als peus pel que espantat s'aixeca ràpidament.
Àlex: O, vaja, hola, Pol (to sarcàstic) què tal estàs? Has dormit bé? Pol: Eee, si, si sí. Gràcies per preguntar. Àlex: Estàs mentint, es pot saber on cony as estat? I què cony as fet amb la finestra? Pol: Jo, no, és a dir jo he dormit aquí. Àlex: Mira deixant a part que vas vestit com un rodamons afamat, si troben la finestra xafada ens engegaran fora de l'hotel. Pol: Si ja Àlex: Si ja no tio, i perquè vas xafar tot l'altre? Pol: Espera penses que vaig ser jo? Àlex: Som 2 en aquesta habitació i si no l'he trencat qui creus que ha sigut? Pol: Àlex jo no Àlex: A no i què cony fas arribant tant tard, i perquè vas així! Pol: Para Àlex: I es pot saber perquè estàs tan estrany? Pol: He dit que PROOOOOOOOOU (Un fort rugit sona)!! JO NO HE XAFAT RES, TINC MÉS PUTES PREOCUPACIONS QUE UNA PUTA FINESTRA DE MERDA, EM DESPERTO A LES NITS AMB LA ROVA XAFADA, RECORDO COSES ESTRANYES I TINC SENSACIONS QUE EM FAN SENTIR QUE ESTIC BOIG, AIXÒ ÉS EL QUE EM PASSA VAL, I SI NO T'HAS ADONAT QUE HE DORMIT AQUÍ ÉS QUE NECESSITES ULLERES. Àlex: (traga saliva) s, si, si p, perdona és que, p, perdona. Pol: Ostres, jo sol, perdona no et volia cridar és que, Àlex em passa una cosa i no, no sé què fer. Àlex: T, trenqui, ja es nota, acabes de rugir, diguem que et passa. Pol: Per començar no recordo del que faig abans d'anar-me'n a dormir, i em desperto suant i amb mals de cap. Àlex: Doncs això té solució, no et separis de mi i ja. Pol: I el dels sentits i això, a i tinc uns somnis molt estranys. Àlex: A vegades els somnis són una part fosca de tu que no en sabies, que as somiat avui? Pol: Doncs ha estat estrany, somiava que anava pel bosc. Àlex: Caminant? Pol: No, saltant pels arbres. Àlex: Què? Ets Tarzan? Pol... Àlex: D'acord perdó Pol: en fi, i després anava com a un videoclub, i en entrar estava tot destrossat, fet pols i més tard recordo obrir una porta i trobar un cadàver, que passa? Àlex: Han trobat un cadàver al videoclub de Viella, i l'escenari és igual com l'has descrit tu. Pol: Espera, és una broma no? Àlex: No mira, Pol: Espera, creus que jo he. Àlex: Què? No, no tu tranquil segur que hi ha una explicació per a tot. Pol: uff tio no, jo no he pogut. Àlex: Et va tot fatal, que si la son, que si un mort, que el Josua i el Richard et volen tornar a pegar. Pol: Què? Àlex: Ja saps, per lo del coll. Pol: Ai collons, això no eren unes vacances. Àlex: Et va tot fatal. Pol: No m'ajudes. Àlex: Val mira ens vestim, esmorzem i busquem que et passa val. Pol: Venga va, no em podrien anar bé les coses per un cop?
De sobte la porta s'obre de cop, i entren tres persones.
Marta: Que passaaa! Jaume: Bon dia, velles dorments. Àlex: Ei hola que feu aquí: Laure: Encara no entenc per què no vau decidir que anéssim els 5 en una habitació. Marta: Ho vam decidir tard i sol quedaven de 3 i de 2. Jaume: En fi sabeu lo del videoclub: Pol: (s'apropa a l'Àlex a l'orella) Merda ho saben. Marta: Si, segur que deu haver estat un os o alguna cosa. Àlex: Si, un os. Laura: Tu creus i si és una nova criatura? Jaume: Ai va reina no diguis ximpleries, venga va que avui ens podem tirar en pales per la neu. Pol: Val aneu tirant l'Àlex jo us segueixo.
Els tres nois marxen de l'habitació deixant al Pol i l'Àlex sols.
Àlex: Què passa? Pol: Mira en acabar de les activitats mirem què cony em passa i et vull al meu costat tota l'estona val? Àlex: Per mi val, però no t'esperis res de mi al lavabo. Pol: Gràcies, tio, espera, no em referia en aquell sentit, tu sol, tira i calla.
Un cop acabat la conversa ràpidament i agafen el que necessiten sortint ràpidament cap a fora.
Marta: Pss Pol. Pol: hola, que passa? Marta: Res sol que et veig estrany, et passa alguna cosa? Pol: no, no bé si, no sé, se sol que em marejo. Marta: Bé avui a la tarda si vols podem anar a fer una volta. Pol: eeee és que tinc una cosa. Àlex: si hem de fer una cosa. Pol: però trenqui-la que demà ho fem. Monitor: ei els del fons escolteu! En fi tothom sap el que ha de fer no? Venga als trineus.
Ja mentre que els alumnes estaven tirant amb pales de neu i trineus el nostre grup d'amics decideix agafar un trineu el qual puguin pujar-se'n els 5.
Marta: Haver-hi què tal si ens posem 4 dal i un empeny i abans d'arribar a la pendent es posa dalt ràpid: Jaume: Per mi val, però qui creus que ens pot empènyer els 4. Tots miren al Pol: Pou: Jo?, però si estic molt prim. Àlex: ..., tu ets un pel monger no? Laure: Venga va si et fas mal i t'ensopegues serà a la neu Jaume: Reina, no li vens gens bé Marta: Si no que empenyin més persones. Pol; aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaj, d'acord tots dintre que jo tiro.
El Pol és queda bocabadat mirant el somriure de la Marta, aquella amiga que sempre havia estat al seu costat, decidit assenteix amb el cap.
Ràpidament, es posen tots damunt del trineu agafant-se bé per no fer-se mal, el Pol, que estava darrere respira i ràpidament corre amb totes les seves forces, era increïble, emprenyava aquell trineu que portava a 4 persones, que passava vastant, com si no fos res.
En poc ja estaven a punt d'arribar al desnivell així que el Pol es posa damunt del trineu, en poc ja estaven callen, anava molt de pressa.
Àlex: AAA!! Que ràpid. Jaume: Siiiiii! Laura: Ei! Sense mans. Tots: Uiiiii!!
Anaven molt ràpids i en uns instans van arribar a baix, mentre que es baixaven veien com els seus companys estaven tots apilonats en una punta de les pistes.
Jaume: Que fan tots allà? Àlex: Doncs no sé, espero que sigui una cua per mantes, fa molt de fred (mentre bufava aire cap a les seves mans fredes) Marta: Doncs anem a mirar.
Quan estaven amb els seus companys es queden amb la sorpresa de què a la neu hi havia una petjada enorme com d'animal, aquesta no era res semblant a cap penjada de qualsevol criatura.
Tenia la forma com la d'un gos sol que molt més gran, a més en l'arbre del davant hi havia uns talls en el tronc.
En veure allò el Pol recordava que en el seu somni ell passava per on estava la petjada per la qual cosa el Pol espantat comença a sospitar de què el que ha estat somiant aquests dies potser ha estat més real del que s'imagina.
Hi havia una cosa que no quadrava, entre totes aquelles marques i penjades hi havia una d'un peu humà, era d'un peu molt gran i quasi esquelètic, que fella una petjada com aquella allà?
Ja un cop passat aquest incident i passat el mati ja era hora de plegar i de tornar a l'hotel, ja que a les tardes la temperatura baixen molt, un cop que tot ja havien tornat i s'havien dutxat el nostre grup d'amics es reuneix al menjador i s'assenten al sofà per parlar.
Laura: Bé, ara segur que és un òs. Jaume: Home i no creus que pot ser un home llop o què? Marta: No sé què serà, però em fa, cosa que alguna cosa per l'estil em pugui enxampar. Àlex: Espero que si em trobo el que sigui això fer el mort sigui més que suficient per alliberar-me Marta. Pol, estàs bé? Et veig callat Pol: Si, sol és que em preocupa el que pot fer aquest os amb la gent que m'importa. Tots: ooo Jaume: No, ara de debò, fa dues setmanes dels nois desapareguts, i amb les condicions que estaven. Àlex: A més que el del videoclip no havia acabat molt ben parat. Laure: Sol en pensar qui ha pogut fer això se'm posa la pell de gallina Jaume: Ara de debò, no estic insinuen res, però crec que és més un que i no un qui. Pol: Estic d'acord amb tu, aquí hi ha alguna cosa que no em quadra, des que he vingut al poble em passen coses rares, em sento com observat les 24 h. Laura: Tu també? Pensava que era l'única, cada cop que em poso esquena al bosc ja sigui a l'aire lliure ho dintre de l'hotel tinc com una estranya sensació. Pol: És com un mal estar continu.
Mònica: (companya de classe del Pou i els altres) Perdó per molestar, però no sou els únics, la Rebeca i altres noies també en alguns cops ens hem sentit així. Laura: Però no ha de ser motiu per amargar-nos les festes. Pol: Ja, però potser marxem, he sentit als professors dir que per qüestions de seguretat marxarem, ja que una forta tempesta s'aproxima, a més de què el propietari de l'hotel no n'està molt content amb nosaltres. Laure: I si li sumem el psicòpata. Marta: No sé què dir, sé que pot sonar a ximpleria, però no crec que sigui un home el culpable. Pol: que vols dir? Marta: Mireu les proves, cap humà pot ser tan pervers. Àlex: En realitat els assassins en sèrie solen ser depravats que es caracteritzen per les monstruositats amb les quals se solen troben les víctimes.
Mar: EEEEEEEEEEE! VA, TOTHOM RECOLLIU LES COSES QUE TORNEM A L'HOTEL!! Àlex: Aj., sol sap cridar aquesta.
Mentre pujaven el pendent de neu per guardar els trineus el Pol tenia flaixos del somni, de cop mirant cap a l'esquerra entre la neu jura veure un rostre pàl·lid mirant-lo fixament, però en fregar-se els ulls i tornar-los a obrir no hi havia res.
Després de guardar els trineus i les pales tot primer de bat torni a l'hotel i la majoria de companys es queden en el menjador.
Tots suaven de la inquietud, alguns estaven molt espantats i uns altres tremolaven però no del fred sinó de la por.
Jaume: Àlex, sobre el que has dit abans, tens raó, però els cadàvers tenien mercès d'atac d'animal, ja saps amb dents esmolades i to el que ens has dit. Laura: I que ens diu que no és algò pitjor. Pol: a què et refereixes? Àlex: Laura, pel que crec et refereixes al mite del poble no? Laura: Si Pol: I de què tracta? Laura: Sobre que un home llop. Pol: Ho, hi com era l'home llop Marta: Té importància? Si tenim una criatura com aquest sol les bales de plata el mataran. Àlex: Vinga va no digau ximpleries, de debò un home llop? Laura: Àlex, no ens veus? Estem tots espantats. Jaume: En realitat la plata no els mataria, seria com rebre un tret de bala normal si existissin no? Laura: I que els mata? Jaume: En els mites una planta el qual es diu que són al·lèrgics, es diu Acònit Àlex: N'aconseguim una mica i ja , la planta anti llops. Jaume: És una planta molt estranya, és difícil de tenir. Àlex: Perfecte, llavors no tenim res que pugui fer mal als homes llop? Jaume: Venga va com si existissin no? Marta: Si a què ha d'existir una criatura així. Laura: Sí, sol són ximpleries per la por no? Àlex: Sí, és per la por jaja
Tots en els de la sala somreien dissimulant el mal rollo que sentien per tot el cos. Laura: Ara canviant de tema, que penseu que farem demà Àlex: No ho sé, crec que de nou podrem fer piscina. Pol: Ostres vaig a mirar si tinc la tovallola seca. Marta: espera que jo vinc a mirar que tinc.
Un cop que ja estaven els dos sols en l'habitació de la Marta. Marta: Piscina de nou, que tens ganes de veure de nou amb Bikini Pol? Pol: Si et soc sincer si, saps que et queden molt bé, a més el vermell t'afavoreix molt. ajj Marta: ooo, gràcies, tots m'ho diuen, i tu que et passaràs? Pol: Doncs l'altre banyador, el blau. Marta: Tens un gust pèssim pels banyadors, tots d'un color, ni dibuixets ni relleu. Pol: Sí, com a mi m'agrada. Marta: A si doncs mira (li fa una mossegada fluixa al braç del Pou) Pol: Marta! Marta: Que no t'ha agradat? (amb un to picant) Pol: No, perquè mossegues. Marta: No te l'esperaves, jeje , de devo has de millorar el teu gust de moda Pol: Tampoc el tinc tan malament, és a dir, els banyadors senzills estan bé no? Marta: Mira, quan tornem a casa ja et donaré classes de moda, perquè necessites millorar en algunes coses. Pol: He doncs (de cop uns forts mal al cap li venien al Pou) auuu Marta: Ok ok ja no et mossegaré el braç, ni et dire res de modas Pol: Ajj Marta: Pol, estàs bé? Pol: Si, sol és que em fa mal, me'n vaig a dormir, digueli als professors que em fa mal el cap i que no sopo, deu Marta: D'acord, però, bé adéu... Què li passa? Àlex: Hola, on va el Pol? Marta: No sé, està un pèl més estrany que del costum. Àlex: Si, en una estona vaig a veure'l, a qui hi ha alguna cosa que no em quadra.
De mentre el Pol amb forts mals al cap i al cos va cap al lavabo de noies sense saber-ho, entrenant, cridava amb força mentre que el cos li començava a canviar.
Mònica: Hola?, estàs bé tia?
El Pol cau a terra i mentre crida les ungles li creixen i s'enfosqueixen, els seus quatre ullals creixien i s'esmolaven, la rova s'estripava i el pèl li sortia per tot el cos, les pupil·les se'ls i tornava d'un color grogós que brillaven i les cames se'ls hi allargaven i tenia la forma característica.
Mònica: Hola?
El Pol es gira i mira cap a la porta on estava la Mònica, s'aixeca i es planta davant la porta, amb una forta respiració feia espantar a la Mònica, i de cop rasca la porta del lavabo.
Mònica: Escolta que està ocupat.
La Mònica enfadada es posa la roba i s'aixeca, però abans d'obrir la porta, veu una gran mà, amb pèls blancs i llargues urpes negres que estaven dalt la porta.
Sobtadament, el Pol sacseja la porta, la Mònica espantada crida, i per això l'Home llop fa un fort xisclet.
La Mònica nerviosa s'agenolla per passar per sota de la paret que hi ha entre lavabo i lavabo, mentre passava pot veure les potes de l'home llop pel qual espantada passa a l'altre lavabo ràpidament i tanca la porta. Esgarrifada s'asseu al lavabo i es posa les mans al cap mentre repetia és un home llop, és un home llop).
De mentre de raüll per sota de la porta veu l'ombra de les potes, es queda una estona davant la porta, la Mònica escoltava les fortes respiracions de l'home llop,
Molt neguitosa amb les seves mans es tapa la boca i el nas per no fer soroll pel qual al cap d'uns segons l'ombra desapareix per sota de la porta, ja no s'escoltava res.
Decidida es posa damunt del lavabo i quan aixeca la vista pot veure davant d'ella la cara de l'home llop mirant la fixament, esgarrifada per la por ensopega i cau de cara al lavabo, marejada per l'impacte obre els ulls i veu que per sota del lavabo estava la cara del que era ara el Pol.
