LLUNA BLANCA

9- Les dues cares de la moneda

Marta: Què? Llavors n'hi ha un altre?
Àlex: En realitat pensem que no.
Jaume: Què dius?
Àlex: Si el que ens dieu és cert, hi ha una altra espècie.
Marta. Ai Déu meu, (s'estira totalment al llit)
Pol: Segons la llegenda l'Home llop d'aquí de Viella va vindre per exterminar al veritable enemic, una criatura que es manejava als del poble i al remat, un tal ... Crec que era Wendigo...
Per què us allunyeu?
Laura: Per què? Per què ets un d'ells, cada nit as sortit a matar a gent del poble, per què ets un assassí, vols saber el perquè?
Pol: Jo no.
Marta: Para.
Pol: Marta, saps que jo no.
Marta: Pol, sé el que he vist, no sé si tu.
Pol: Àlex, tu em creus no?
Àlex: No sé, però si el que diuen és cert millor que pensem bé les coses i el que.
Pol: Jo no, no he estat, jo.
Jaume: Pol tranquil·litzat.

El Pol desesperat dóna una passa endavant i tots en fan una cap enrere.
Laura: Allunyat, no t'hapropis

Ràpidament el Pol surt corrent pel passadís.

Àlex: Espera Pol, Poool!
Laura: Millor, estem més bé lluny d'ell.
Àlex: No ho sabem.
Marta: Té raó, i si no ha estat ell?
Jaume: Tia, sé que pots estar enamorada, però és un d'ells, de nit es dedica a matar.
Marta: No ho saps.
Laura: Si, si ho sabem, Marta també és amic meu, però les proves estan contra ell i a més tu també has fet una passa enrere.
Àlex: Escolteu la noia del bus va dir que va veure com el Pou en forma d'home llop va llençar a aquella criatura d'ulls blaus.
Laura: No ho saps totalment segur.
Àlex: Ni tu.
Jaume: Si, sí que ho sabem, sabem que de nit es transforma en una màquina de matar i destransformat tampoc se salva, quasi mata al Richar i aquests.
Marta: Perquè el van atacar.
Laura: No el defensis, saps que ha estat ell.
Àlex: Tu no ho saps.
Laura: Ni tu.
Àlex: Doncs mira aquí t'equivoqués, no és possible, ja que algú acaba de denunciar que han matat a les ovelles d'un granger, i fa molt poc d'això, concretament abans que el Pol marxes.
Marta: Vaja vaja vaja.
Jaume: I què? Igualment pot ser perillós.
Àlex: Té raó, no en què sigui ell qui mata, però pot ser perillós, o no?
Laura: Clar que pot ser per.
Marta: I si no.
Àlex: Ei escolteu, pel que sabem ell s'ha transformat en home llop no? I sabem que no ha fet mal a ningú.
Jaume: E hola? Va atacar a la Mònica.
Àlex: No creguis, si l'aguesis atacat no l'hauria d'haver matat? A més tenia el cap embolicat amb paper i segons el seu estat ella sola no ho podria haver fet, i si el Pol l'hagués atacat no hi hauria marques? I per què no ens ha atacat a nosaltres si estàvem en l'hotel?
Jaume: Potser per què som molts?
Marta: Igualment, les coses no quadren, confio en el fet que el Pou no mati, però ens hem d'assegurar.
Jaume: I que creus que podem fer?
Marta: Fàcil, he robat les claus de la sala de calderes i com tu as dit Jaume és com un laberint, el podem atrapar allà.
Laura: I després?
Marta: Si ens veu i no ens ataca doncs tindre raó.
Jaume: I com fem que entri?
Àlex: Doncs diem de quedar en l'entrada i el tanquem.
Laura: I com fem per quedar? Està enfadat amb nosaltres.
Marta: Això serà més difícil.

Tots quatre surten de l'habitació i comencen a buscar al Pol per l'hotel, als lavabos, altres habitacions inclòs les del pis de dalt, però no el trobaven, en poc ja era l'hora de dinar i mentre pensaven que dir-los als professors perquè no se sospitessin de l'absència del Pol per darrere apareix ell sorprenent-los he ignorat-los, el Pol en agafar el menjar es posa en una de les taules més llunyanes, i mentre que la Laura, Marta, Jaume i Àlex anaven a parlar algú els avança i s'asseu amb ell, era el Josua. Sorprès el Pol es posa recte i es preparà per al pitjor.

Josua: Perdó.
Pol: Espera què?
Josua: Que, perdó.
Pol: A bé gr ... Gràcies suposo.
Josua: Mira tio sé que m'he passat bastant amb tu, és que no ho he passat bé i hem assentava bé fer el que feia.
Pol: Hm, crec que t'entenc.
Josua: Vaja pel que veig a tu també te l'han fotut doblegada.
Pol: A temporades.
Josura: No sóc un expert en amistats, però inclòs jo sé que són necessàries així que arregleu abans que canviï d'opinió.