LLUNA BLANCA

15-Un poble fantasma

Exaltats agafen el Walquitakis hi intentaven comunicar-se en la mateixa sintonia, els minuts passaven i sol s'escoltaven interferències.

Cada segon que passava s'estaven exaltant més he imaginat-se els casos més esgarrifants possibles, sol s'escoltava un fort zumbeig de les interferències.

Laura: Esteu tots bé??
Richard: Si, ja tenim la ràdio localitzada, però en wendigo va cap a vosaltres, teniu que.
Jaume: Hòstia collons, que ve
Àlex: No us preocupeu, tenim un munt de trampes i tot.
Richard: Val anem cap a vosaltres.
Àlex: Perf, espera AAAA!!
Pol: Nois, Nooois!!.
Richard: O, O.
Jerry: Què cony ha passat? Collons quina merda acaba de passar!
Pol: Hòstia puta, el fill de la gran, ajjjjj,AARRGGHH!!!
Josua: Merda, merda, merdaaaa! Collons què cony fem ara?
Pol: Joder, que no els hi passi res dolent. (to plorós)
Richard: Va agafem tot i marxem de pressa, sol hem d'intentar arreglar en l'ascensor i.
Marta: Hola??
Pol: Marta!! Com esteu? Esteu tots bé? Què cony ha passat?
Marta: Bé, el Wendigo ha entrat i ha arrencat el braç de Pere, així i tot, justament s'ha activat una trampa i s'ha cremat viu.
Jerry: No m'ho puc creure, com està?
Marta: Cridant del dolor, però l'hem detingut l'hemorràgia; això no obstant, heu d'anar al poble i agafar medicaments o alguna cosa, està fat, AAAAA, balleu.
Pol: Tranquils ara vinc.
Àlex: No! Ara que esteu lluny aneu pel poble, podem sols, sol aneu de pressa, agafeu tot el que pugeu, medicaments, armes, coses per muntar, el que sigui, però vingueu amb materials, de devo ens enfaenem sols.
Laura: Són ells? Digues-hi que vagin de pressa.
Jaume: Ara.
Marta: Estem bé, sol aneu al puto poble, i si podeu, mateu aquell fill de puta si podeu.

Al poble, havien d'anar al poble, havien de seguir una carretera d'alguns kilòmetres amb un fet desorbitant i uns forts vents, tot això seguit d'un ésser sobrenatural.

Jerry: Què collons vinga va, ara tenim una escopeta.
Josua: Sí, hem d'aprofitar ara que està cremat i ens podem defensar.
Richard: Però les bales no l'afectaven?
Miquel: No ens serà molt útil.
Pol: Potser és impermeable a les bales, però com a mínim aquestes l'atordeixen.
Miquel: Doncs de pressa i aprofitem que està debilitat i marxem.

Jerry: No sols això, mireu on estem, una tenda plena de rova d'abrigar, pales per la neu, ulleres pel fred, de tot.

Miquel: Doncs a què esperem, a preparar-nos.

Pol: Jerry i Richard agafeu la motxilla més gran que hi ha a la tenda i poseu la ràdio dintre.

Miquel: Intento buscar si hi ha un kit de primers auxilis i fotem el cam ràpid.

Josua: Ei! Mireu una màquina expenedora, tenim menjar gratis, agafem les coses de dintre i a la motxilla.

Tots es revesteixen i agafen patates de dintre de la màquina que les tenia de camí així poder menjar alguna cosa.

Un cop revestits en sortir la tempesta s'havia relaxat una mica, ara es podia veure millor, ja que passava la llum pels núvols, a més que no feia tant de vent i ja no nevava.

Amb els ànims elevats tots anaven en direcció al poble caminant per la carretera que connectava les pistes d'esquí al poble, eren 5 kilòmetres plens de perrils, fred...

Josua: Ei Pol! Gràcies per salvar-me, abans i bé per tot.
Pol: Darrers, ho he fet més per compromís que per altres coses.
Josua: A què bé això?
Pol: A què bé? A què bé! Collons la mare que et va matricula, fa molts anys que em puteges, fent-m'ho passar malament i de cop i volta heu començat a agredir-m'he i a l'Àlex? Què cony tios
Josua: Escolta perdona.
Pol: Ho sents? De devot ens emocions? Em vau deixar fet pols, m'heu apallissat i als meus amics, PERQUÈ RESULTA QUE TENIU PROBLEMES PERSONALS I ELS DESFOGAU EN MI, QUÈ CONY TIO
Josua: Collons tio ho sento! (to plorós i desgarrafant)

Pol...

Josua: De devo que ho sento (comença a plorar i cau de genolls a terra), no tinc ni un motiu ni una explicació ni res, sol que ho sento, no tenia cap motiu per fer-ho ni per res, sol que ho falla i ja, no saps el afligit que estic, el disgustat que estic sobre mi, i no és gens suficient, però perdonem, collons perdonem (plora desconsoladament)

Pol: Ja, aixequet, Mirem.

Josua: No et volíem pegar, però, però tenia una gran ira o impuls de fer-ho des que estic aquí.

Pol: Escolta tio mira...

De cop passa alguna cosa desorbitant, del nas li gotejaven gotes negres, com una explosió el Pol li ve una idea al cap.

Pol: Diuas que des que ets aquí tens com un impuls violent?

Josua: Si

Miquel: Tots l'hem tingut, ho hem estat parlant entre nosaltres.

Pol:... Ja, ja sé que passa

Miquel: Què?

Pol: Boira fosca, era un malefici que produeix que la gent li augmenti altament l'agresivitat.

Richard: Com cony és possible?

Pol: És un malefici, però segons el llibre sol ho pot fer-ho una bruixa... o un Wendigo superior, així que o el llibre està equivocat o estem fotuts perquè si el Wendigo és un augmentat ja ens podem preparar.

Des de lluny es podien veure petites llums entre la boira que provenien del poble.

Jerry: Tios ara continuem fent unes deduccions, però mireu, el puto poble.

Exaltats tots acceleren el ritme i van cap al poble.

Al cap d'una estona caminant per fi arriben al Poble, estava tot buit i no se sentia cap soroll.

Miquel: Tius a qui no hi ha ningú?

Josua: Deuen haver marxat o alguna cosa per l'estil.

Pol: O no.

Jerry: I ara que, que es?

Dintre d'una casa hi havia un gran forat i dintre una pila de cadàvers, al fixar-se més detingudament el poble estava ple de piles de cadàvers, el Wendigo feia temps que matava a la gent del poble com si res, alguns estaven molt més podrits que els altres. Significava que no els havia matat a tos de cop, sinó alguns de tant en tant, com era possible que ningú s'hagués donat compte.

Pol: Ja, cabron, tinc una idea de com a pogut fer tot això, un altre malefici.

Richard: Joder què cony!

Miquel: Hòstia puta, com cony.

Josua: Espera un altre malefici?

Pol: Camp de mirall, crea il·lusions, així és com ho ha pogut fer, matava a la gent i després creava il·lusions perquè ningú sospites.

Jerry: Ok, com expliques que els dos joves de fa dues setmanes haguin estat descoverts?

Pol..., no ho sé, però nois sols ara hem de trobar la Farmàcia i aconseguir medicines.

Passaven les hores he intentaven trobar la Farmàcia entre tanta neu vermella, però mentre que el sol s'estava posant el Miquel de lluny veu la creu verda gran que fa llums.

Tots alegres per haver-la trobat van corrents dintre, agafen antibiòtics, vendes ...

Jerry: Perfecte ara sol hem de anar-hi.

Josua: De nit.

Pol: Té raó, serem vulnerables, inclòs si em transformo potser us pot matar a un de vosaltres.

Richard: Doncs llavors ens quedem a dormir aquí.

Miquel: No, a qui no millor en la policia, en les gàbies, Jerry contacta amb els de l'hotel i digues que avui no arribarem a temps.

Josua: Tenim les motxilles plenes de menjar, rova, medicaments, la ràdio, de tot.

Pol: Anem a l'estacio per armes i ja ho tindríem tot.

Passen uns moments acabant de mirar tots els medicaments necessaris.

Jerry: Ja els hi he avisat, hi ha hagut interferències, però el missatge ha quedat clar, ells estan bé.

Pol: Ja ho heu sentit, anem als mossos d'esquadra ràpid.

Ja el missatge enviat tots van a l'estació de policia, agafen les claus de les gàbies i es posen dintre.