LLUNA BLANCA

8-Misteri en l'hotel.

Tenia tot el cos ple de pèl blanc, unes urpes negres i uns ullals llargs i blancs, després de desmallar-se, l'home llop s'aixeca i vaga pels passadissos.

El Pol transformat vagava pels passadissos, cada passa que donava s'escoltaven les taules de fusta cedent pel pas, de la seva boca, amb dents i ullals afilats, li sortia saliva que li gotejava per la boca, el Pol de cop es para i ràpidament va baixant al pis de baix de tot.

Al final del passadís estava la dependenta i algú més.

Ens situem al matí, el Pol és desperta amb un gran somriure d'orella a orella, l'Àlex baixa de la llitera i ell també amb un somriure.

Àlex: Que tio?, què tal explica, com va sé, amb quines poses, amb quins llocs, i.
Pol: Vua tio va ser... No, No m'enredorto, molt bé.
Àlex: Vaja, tan malament ho vas fer?
Pol: Què? No!, no!, no?
Àlex: Llavors tanta sang tenies allà que no t'arribava al cap??
Pol: Que no, bé sí, però de nou no me'n recordo.
Àlex: Ostres doncs que malament.
Pol: Si crec que hauríem de mirar que passa amb mi, a part d'haver follat i tu no.
Àlex: fill de.
En acabar de vestir-se tos es dirigien cap al menjador, el grup del Pol i la Marta miraven amb un somriure a la parelleta, pel qual tots dos estaven vermells.
Jaume: I que parelleta, que us va agradar?
Àlex: El Pol sa despertat amb un puto somriure.
Laura: I la Marta li ha costat caminar.
Marta: Laura!!
Tots: Jajajajajajajaja
Pol: Ajjj quina vergonya.
Jaume: i Bé
De cop i volta el Pol comença a escoltar una respiració molt exaltada, ràpidament s'aixeca i va cap al soroll.

Pol: Ei em seguiu, sol és un moment.
Tots els de la taula amb cara de confusió es mira i el segueixen.
Laura: Què passa?
Àlex: Espera, estàs escoltant més del que un pot escoltar no?
Pol: Si i no margada el que escolto.
Marta: Espera què?
Van tots cap a recepció.
Jaume: Què passa?
Pol: No sé, ha de ser un problema meu perdó.
Àlex: Espera i la de recepció?
Laura: Potser per la tempesta no pot passar.
Àlex: No els treballadors dormen aquí, mireu!! Les parets estan ratllades.
En passar per la porta de recepció se sorprenen el fet de veure la recepcionista sota de la taula feta una pilota, estava en estat de xoc.
Tots: Hostia
Pol: Es troba bé? Hola?
Àlex: Mireu, està tremolant, crec que estat de xoc, que algú avisi als professors.
Després que els professors i els encarregats intentessis saber que li passa a la dependenta, el nostre grup d'amics intenten donar idees del que pot passar.
Àlex: Coses que es xafen.
Laura: Gent que s'espanta.
Jaume: Assassinats i desaparicions.
Marta: Ara més que mai crec que alguna cosa no quadre.
Pol: I si realment és alguna cosa.
Jaume: Heee i que creus?
Àlex: Mireu, no sé vosaltres, però ja és hora de què algú comenci a buscar respostes, qui sap potser inclòs descobrim que et passa.
Laura: En realitat no tenim res de fer, sense cobertura ni res i clar per la tempesta no podem sortir, però siusplau després d'esmorzar, que tinc gana.

Mentre esmorzaven al Pol no li paraven de venir qüestions, que em passa i per què no me'n recordo del que faig, per què mora tanta gent de formes tan pertorbadores, potser soc jo? Perquè últimament tinc uns somnis tan estranys i confosos? Perquè em desperto amb la rova xafada, perquè tinc una estranya sensació cada cop que miro el bosc? D'on han sortit aquestes estranyes habilitats que tinc, massa preguntes sense respostes.

Jaume: Pol! Hola? Terra trucant a Pol.
Pol: Què?
Jaume: Ens estaves escoltant.
Pol: Perdó pensava en altres coses, que dèieu?
Àlex: Gràcies per no escoltar, com deia els professors ens donen carta blanca per moure'ns dintre l'hotel sense sortir podem mirar les pistes per saber què cony passa aquest poble.
Laura: Alguna idea per començar?
Àlex: Jo crec que deu ser un assassí que utilitza lisinògens i animals.
Jaume: I com el del sostre del bus.
Ale: Això encara no ho sé, algú altre.
Marta: Si un os mutant.
Laura: pf
Marta: De debò en Txernòbil hi ha criatures així.
Jaume: Exacte en Txernòbil.
Marta: Ja però i sí?
Pol: Lycan
Àlex: Què dius?
Pol: No, no sé ara m'ha vingut, que és?
Marta: No saps que és? Però o as dit tu?
Pol: Ja sol que.
Àlex: Home llop.
Laura: Què?
Àlex: Lycan, és home llop, ve del llatí Lycaeon.
Laura: Ostres un home llop, no és massa fantàstic per a ser massa real?
Pol: Sí, però m'ha sortit sense pensar.
Marta: doncs no creguis, això concordaria amb tot, les marques, la força, que sigui tan sigil·lós, Nits de lluna plena.
Àlex: Si cert, però és més probable la meva idea saps?
Pep: Bones, si us interessa la història del Viella es va fer a partir de la llegenda de l'home llop Català. Inclòs tenen una estàtua.
Laura: De debò?
Pep: Si, per excursió al poble l'anàveu a veure, però a causa de tot el que ha passat no s'ha pogut.
Laura. Gràcies, professor Pep.
Marta: Bé ja sabem per on començar, haver ens hauríem de separar.