LLUNA BLANCA

18-L'olejada

Ja havien passat tres dies des de l'últim incident, sol alguns intents d'algunes il·lusions que no havien sortit profit.

La ràdio no havia funcionat, però per sort van aconseguir un missatge clar, SOS terrorisme, potser no havien pogut parlar amb ningú, però el missatge d'auxili havia quedat clar.

Sabien que en si sobrevivien els 4 dies de tempesta vindrien suficients policies par acabar o espantar el Wendigo.

Els nois portaven tres dies amb una gran preparació i organització, havien taponat i reforçat totes les entrades i sortides, el sistema elèctric funcionava a ple rendiment, havien col·locat trampes d'electre, de foc, d'espores de fusta i metall...

També havien elaborat una sèrie d'armes blanques com barres de ferro, llances curtes de metall. Així mateix havien elaborat unes llances amb puntes que petaven amb cartutxos d'escopeta i per últim 3 escopetes i dues pistoles amb suficient munició per augllentar a qualsevol criatura i per últim un grapat d'arcs i fletxes.

Feia tres dies que menjaven bastant bé per la gran quantitat d'aliments, el Pere ja estava bé i la ferida amputada curava bé. El Josua estava bé, les ferides s'estaven curant bé i el Richard, Jerry i Miquel ja s'havien recuperat i descansat.

S'estaven recuperant bé, tot i que encara hi havia la tensió per lo dels maleficis.

Els nostres 5 protagonistes intentaven esbrinar la història del Wendigo i de com cony estaven succeint les coses.

Àlex: I si va estar com incubant durant tots aquests anys?

Laura: Com una papallona?

Àlex: ns, és que si va augmentar de poder fer més de 100 anys i en poc temps s'ha pogut fulminar tot un poble, perquè tardar tant en eclosionar, o... no sé.

Jaume: Amb les il·lusions que fa seria capaç de moltes coses, està jugant amb nosaltres, sol sabem que aquests 3 dies hi ha hagut il·lusions per tu Pol.

Pol: Si, sol m'he de posar els ulls d'home llop per saber el que és real del que no, era normal avisar-vos.

Marta: Eren tan reals, quan va fer aparèixer una il·lusió d'ell va ser horrible.

Pol: Ja, porta 3 dies jugant amb nosaltres fent il·lusions, com si no podria entrar dintre sense activar les trampes.

Laura: Però per què, tant li agrada jugar amb nosaltres?

Jaume: Va dir que és el que li encantava.

Àlex: Ja, som conscients de lo mamon que és?

Marta: Però perquè segueix jugant amb nosaltres? Han passat 3 dies i encara no hi ha.

Pol: Para!... Està a fora.

Ràpidament, algú baixa al menjador exaltat i va cap als nois.

Iris: Nois, el Wendigo, està a fora.

Marta: Ho sabem.

Pol: Ràpid!

Ràpidament, van tots a la porta de l'entrada on estava el Wendigo, sol estava allà, en peu, mig somrient, sol estava parat mirant fixament per la finestra per on els nois sel miraven.

L'aire i l'atmosfera s'havia tornat tot molt més fred, la tensió es notava, en uns instants les respiracions dels nois s'havien tornat accelerada, alguns ja estaven tremolant, ja que sabien que aquell Wendigo era de devo i no un altre il·lusió.

L'Àlex ja cremat i fart de tota la puta tortura psicològica i física, explota.

Àlex: EEEEEEEEEEE, capullo, ja em tens fart, fart de totes les merdes, hem enviat un missatge de SOS, en resum que en 4 dies vindrà la puta policia, els suats, i què cony, el puto exèrcit!

El Wendigo sol estava parat mirant-se'l i somrient.

Àlex: Tu somriu com vulguis, però estàs fotut, saps per què? Perquè en 4 dies estaràs foradat per bales com un puto colador, i si vols entrar tu entrar, però t'emportaràs, però una d'hòsties, collons tio, tenim una de pólvora que al·lucines, si encenem algú podria ser com un puto holocaust nuclear, serà un puto Hiroshima i Negrossaci junts!

Així que ja pots forte el cul a prendre pel sac o et fotré una barra de ferro cremant, li fotré espores de ferro, electre i té la fotré pel puto cu!

Marta: Ja, d'acord, seute ,el que et vol dir és, que t'en vagis a la merda!

Llavors tots els companys comencen a cridar-li he d'insultar-li perquè fotés el camp, però alguna cosa no quadrava, el Pol ho podia notar, una gran aura sortia del bosc, envoltava a tot l'hotel.

El Wendigo estava somrient molt macabrament fins que de cop comença a riure molt fortament i pertorbadorament.

El Pol s'ensumava alguna cosa.

Pol: Nois, passeu-vos en posició. Armeu-vos, estigueu alerta i mireu per tot arreu i estigueu preparats pel pitjor. JA!

Jaume: Tio, que passa?

Àlex: Bro, ell està fóra i nosaltres aquí, que pràcticament impossible que passi, ja m'has escoltat, és un puto bunker.

Laura: Té raó, estem aquí molt protegits, segurs i bé.

Marta: Pol, no pot entrar, per què estàs així?

Pol: Perquè ell no entrarà, sinó algú altre li obrirà les portes.

Àlex: He? Però que dius? Tio que has fumat.

Pol: Escolto passes, moltes passes, però cap batec.

Wendigo: EEEEEE, BONA SORT NOIS, LA NECESSITAREU.

De cop es gira i a poc a poc va caminant en direcció al bosc, sense preocupacions ni temors.

Però abans de seguir un fort crit seguit d'unes fortes paraules el fan alterar.

Àlex: Què va passar en la mina? Què cony vas haver de fer?

Laura: Per què esperar tant de temps per atacar?

Sol se'ls mira amb un rostre mai vist, es quedaven sorpresos en veure el seu rostre, tenia una cara de sorpresa i preocupació, les preguntes l'havien desorientat completament.

De cop els nois es queden glaçats, un exèrcit de poblelins estaven corrent cap a l'hotel, estaven reviscolats, amb els ulls rosats.