LLUNA BLANCA

20-L'última nit

Eren les 9:00 del matí, el Pol es desperta i vella l'esquena de la Marta, el seu cos preciós i de pell blanca, tot i el panorama, aquella nit s'ho havien passat bé, però sense penetració, ja que no tenien preservatius.

S'ho havien passat bé igualment, les mantes encara estaven mullades per tots els líquids expulsats.

El Pol sense voler molestar a la Marta es vesteix, més ben dit es posa els pantalons i la dessuadora xafada per transformar-se.

De puntetes surt de l'habitació per no despertar-la, tanc la porta i camina pels passadissos, estava tot molt tranquil, alguns estaven dormint, les portes i finestres estaven un altre cop totalment taponada i reforçades.

Ja no tenien suficients materials per fer totes les trampes de nou, sol s'havien pogut fer les trampes del pis d'abaix, en l'entrada.

Alguns companys de classe estaven fent vigilància, la majoria dels companys de classe anaven bandats, amb talls, cops i mossegades per tot el cos, el Pol era l'únic que estava intacte.

L'ambient tot i tens, era tranquil, relaxat, però el Pol encara tenia aquella sensació, sabia que en 3 dies vindrien els reforços i engegarien a la merda al Wendigo, però tenia una forta sensació de neguit i angoixa, se sentia alleugerit per haver pogut sobreviure al dia d'ahir, per haver acabat en bones amb l'Àlex, Jaume, Laura i Marta.

Però la sensació que anava a anar tot malament estava molt present, el cap se li omplien d'idees invasives, morie? Els podré salvar? Què puc fer?

Àlex: Ell malparit, què tal?

Pol: Bé...

Àlex: Sí, després de la sessió de llàgrimes d'ahir com per no és... Tio? Que té passa?
Pol: Res

Àlex: Tio, estàs tremolant, collons poset més roba que hi ha una tempesta de neu a fora, en plan podem tenir la calefacció aquí dintre i tot, però collons ni que sigui un abric.

Pol: No sé, tinc la sensació que, alguna cosa no quadra, un sentiment de.

Àlex: jajajajaja, m'ho imaginava, sempre ets així, una persona preocupada i tot, mira, potser no pots controlar la transformació, però farem tot el que puguem per sal.

Pol: No!, no us puc deixar que m'ajudeu, us matarà, li falten dies per curar-se i llavors vindrà amb tot, no és detindre per res!

Àlex: Tio... No ens detindràs

Pol: No us puc deixar que aneu per ell (to plorós)

Marta: Pol, que et passa?

Pol: Res.

Àlex: Tio, no sols no et deixarem que lluitis sol, sinó que sempre anirem amb tu pel que sigui.

Pol: No, no us puc deixar, jo em puc curar, tinc habilitats especials i.

Jerry: O ja callet.

Tots els companys estaven sortint i anant cap on estava al Pol.

Jerry: No et deixarem fer aquesta merda sol.

Josua: Ens vas salvar, estic viu gràcies a tu.

Pere: Ens has ajudat a tots.

Elvira: Ens has estat protegint durant tots aquests dies, però i a tu? Aquesta pressió i tot és molt per una sola persona, et podran quedar traumes.

Abril: Sí, no et podem deixar fer-ho sol.

Chin: Estarem amb tu tio.

Marta: No estàs sol.

Laura: Estem aquí per tu.

Jaume: T'ajudarem.

Pol: No podeeeeeeeeeeu!!!!

El Pol decidit sabia que tenia que marxar per acabar amb ell, se li posen els ulls grocs, li surt unes patilles i les orelles se li posen com un caní, li surten 4 ullals, li surten urpes a les mans i als peus, però no es transforma tutelat, conservava la forma d'humà.

Àlex: Pol para

El Pol surt corrent i fa un salt moooooolt llarg donant varies tombarelles a l'aire, tenia agilitat per donar i vendre.

Al passar els peus a terra corre cap a la porta, el Richard estava davant d'ell i surt corrent per intentar parar-lo, però ell el salta donant una tombarella per damunt d'ell.

Tots anaven darrere d'ell per parar-li els peus, com pot passar per les coses que tapaven la porta i surt a l'exterior, estava tot nevat i fred.

Davant d'ell tenia al Wendigo, estava demacrat, darrere del Pol, els companys picaven i cridaven que no ho fes.

Wendigo: DE DEVO PENSES QUE PERQUÈ ENCARA ESTIGUI FOTUT PODRÀS CONTRA MI.

El Pol fa un salt i es tira per damunt del Wendigo, est tirava al damunt per intentar donar-li un bon cop, li intentava esgarrapar, pegar com li van ensenyar la Marta, mossegar. Tota mena d'atacs estaven sent esquivats i desviats com si res pel Wendigo.

El Pol no tenia cap possibilitat.

De cop el Wendigo agafa pel coll al Pol i l'inserta les urpes al cos.

Pol: Ajjj (escup sang)

Wendigo: Insensat, que pensaves.

Pol: Salvar-los, vull, salvar-los.

Marta: I nosaltres a tu.

La porta ja estava oberta, tota la classe estava allà, armats amb tot el que tenien, el Wendigo sol podia somriure, però ja no s'espantaven, ja no volien córrer, sol volien salvar al Pol, estaven tots allà, immòbils, amb unes mirades de ràbia i freda.

Abans que el Wendigo pogués fer alguna cosa, una llança amb pólvora li impacta al wendigo, era una petita explosió, però el suficientment forta per deixar al Pol, un munt de fletxes i balès estaven sent disparades, tot li rebotava pel seu cos, amb la amb lliure sé la passa a l'estómac per tapar-se el forat que tenia en l'estómac.

Ràpidament, surt corrent desfavorit, tots els nois corren per agafar al Pol, ràpidament van i tanquen la porta, estava sagnant molt.