LLUNA BLANCA

17-El dia avans

Marta: (Amb un to plorós i tremolós) Tot va passar molt ràpidament i, i tot i,i,i,( s'fegava amb la seva respiració mentres les llagrimes brollaven dels seus ulls)

Marc:(Amb les seves mans agafa las de la Marta i se la mira repetint amb una veu dolça i relaxada) Tranquila, respira i inspira.

Marta: D'acord però per què vas així? T'has transformat?

Marc: Tranquil·la, ha passat... Bé han passat coses, digues tu.

Marta: No, no (s'eixuga les llàgrimes), tu primer.

Marc: D'acord, però tranquil·la, ja està tot bé.

Vam anar per la ràdio i el Wendigo ens va seguir, el vam aconseguir alentar, però vam haver d'anar al poble, un copa lla, no hi havia ningú viu.

Marta: Com?

Marc: Sí, estaven tots morts.

Marta: Però

Marc: Escolta, té l'habilitat de fer il·lusions, així va ser com ha anat matant a la gent sense que s'adonessin, a més, no has notat que estan tots com més enfadats? És perquè pot fer un malefici, com el del llibre, el bitxo és un Wendigo augmentat.

Marta: Caram

Marc: La cosa és que en el poble vam agafar medicaments, menjar, armes, rova... De tot

Marta: Perfecte

Marc: Al final ens vam mig barallar i vam escapar a una mina antiga, però li ha inserit les urpes a l'estómac del Josua.

Marta: Com? C, com es troba?

Marc: L'hem pogut estabilitzar i està a baix amb els altres que estan cansats.

Marta: I ,I?

Marc: Escolta, resulta que tinc un diari, que era del Wendigo abans de ser, de ser ell.

Marta: Vaja, que mogut.

Marc: Si, molt intens tot, la cosa és que m'he transformat per venir aquí més ràpid i ja, tot està controlat, bueno estic bastan cansat i tot però ja estic aqui.

Marta: Perfecte (Li cauen llagrimes i l'abraça).

Marc: Ja està, està tot bé. Què t'ha passat?

Marta: D'acord, uff escolta, el mateix dia en què vau marxar vam distribuir el menjar, lo bo és que realment tenim més que menjar per aguantar aquesta setmana i mes, vam començar a preparar les trampes, amb politges i amb còctels, de tot, haviem taponat i resguardat tot.

Si entrava per qualsevol obertura acabaria estirant una corda que al final acavaria reventant un còctel que s'inflamés i es cremés viu, ho teníem realment tot taponat, fèiem torns per vigilar els punts secs, ho teníem tot controlat.

Marc: Però?

Marta: Però, quan vosaltres havíeu trucat justament el Wendigo ràpidament havia entrat just a temps per poder fer-li una queixalada i arrencar-li el braç.

Marc: Òstia és veritat com està el Pere?

Marta: Bé, estabilitzat, però amb els antibiòtics la febre li baixarà, això no obstant el problema va ser quan, quan( se li fa un nus a la gola)

Marc: Tranquil·la, respira, que va passar?

Marta: Per ja a les 11 de la nit el Pere s'havia tornat boig, s'havia llençat a mossegar a tots els que passaven, entre alguns el vam immobilitzar, tenia les pupil·les roses brillants i tenia una mirada com si no fos ell, li vaitg veure la cara i era com si no fos ell, en pocs minuts els mossegats feien el mateix, en pocs segons semblava una pel·lícula de zombis, en poc estaven tos tots, com bojos i, i.

Marc: Tranquil·la, si necessites prendre un descans.

Marta: No, ja, ja està, mira un cop que tots estaven zombificats anaven corrents cap a mi així que ràpidament vaig on menjàvem i amb les taules tapava les portes, em va ajudar el Jaume i la Laura que estaven a baix al menjador.

Però, però eren masses així que en pocs segons havien obert la porta tot i el tap, estava horroritzada, no sabia per on passar així que desesperada surto per una finestra lliure, però sense voler activo la trampa i em faig un tall a l'esquena.

Marc: Hòstia i com la tens?

Marta: Bé, ja la tinc bé.

El Jaume i la Laura em van seguir, tot i amb el fred com podíem vam fer una volta al voltant de l'hotel i ràpidament entrem en una altra finestra però aquest cop sense accionar la trampa.

Quan estava dintre de l'hotel estava totalment en xoc, que fer, que passava, que tot, de cop els companys zombis ràpidament van corrent cap a nosaltres així que mentre que anava corrent el Jaume es transforma i es tira damunt la Laura, era horrible veure com l'intentava mossegar, la Laura em va cridar perquè sortís corrent.

Encara hem penedeixo de sortir corrent, però per l'escala algú m'agafa pel peu i m'intenta mossega la cama, espantada ràpidament em torno a posar dret i vaig corrent a la primera habitació que veig i em tanco, per sort no m'havien mossegat.

Passaven les hores i s'escoltava com rascaven la porta, com amb les ungles feien cruixi la fusta, com lentament la porta anava sedent, però abans que fos rebentada de cop els cops paren, tenia massa por així que agafo la primera cosa afilada i em poso en un racó, passaven les hores i jo jo pensava que tu mai.

El Marc commogut per les paraules de la Marta, s'apropa a ella i li dóna una forta abraçada.

Marc: Ja està, ja estic aquí.

Marta: Ha estat horrible.

Marc: Ara entenc el perquè està tot així, tots estan adormits, escolto els batecs i no percebo que encara tinguin una aura perversa.

Els dos agafats de la mà anaven pels passadissos, estaven tots adormits.
Al baixar al menjador el Miquel,Richard, Jerry i Josua estaven estirats damunt d'una de les taules, també estaven dormint.

Sol hi havia un silenci abismal, de cop el Marc escolta uns sorolls que venien de les calderes, hi havia moltes persones a baix, semblava que estaven despertes.

Marc: Marta, escolto coses en les calderes.

Marta: Coses bones?

Marc: Sembla que alguns estan a baix, i conscients, vine.

Marta: Espera, espera, estàs segur què?

Marc: Sí, tranquil·la.

Mentre baixaven el Marc podia ensumar que efectivament no estaven posseïts, ràpidament van fins a una porta, allà estaven els seus companys.

Amb cautela el Marc obre la porta.

Marc: Hola?

Tots: aaaaaaaaaa!!!

Dotze persones amb barres i cadenes anaven a la càrrega cap al Marc i la Marta.

Chaofan: Hòstia pareu que és el Marc i la Marta

Marta: Què collons, joder quin ensurt

Elvira: ensurt nosaltres, la mare que us va parir.

Àlex: Pol?

Marc: Tio

Ràpidament li dona una forta abraçada.

Àlex: Collons germa, no saps lo malament que ho hem passat.

Marc: Ja m'han dit algunes coses.

Marta: Us heu amagat aquí tots?

Martí: Sí, quan va venir tot l'enrenou vam baixar tots el més ràpid possible.

Àlex: Com esteu, heu arribat tots?

Marc: Si, alguns més fotuts que altres, ara us ho explico, però anem tots cap dalt, aquest lloc em dóna mals records.

Àlex: Ja som dos.

Ràpidament, pugen tots a i es posen al menjador, allà el Marc els hi explica el que han viscut fora de l'hotel, com havien tingut la ràdio, més menjar i provisions, que havien recolectat armes i la seva "encantadora visita a les mines".

La gent començava a despertar, sense saber el que havia passat ni perquè tenien mossegades, estaven tots desconcertats, els que havien aguantat els ajudaven a incorporar-se i els hi feien un resum del succeït.