LLUNA BLANCA

6-Incoginites per saber

Laura: Com que ho està?
Àlex: Si mireu, a més les proves demostren que no ha estat per efectes mecànics ni per explosius, que ha estat arrencat a mà, i fos el que fos tènia força i de sobres.
Jaume: Espera, i com treus tot això?
Àlex: el meu pare es polí, i bé si vull saber informació, sol he d'esperar que s'adormi i des de la seva targeta de codi puc mirar les coses.
Laura: Uiiiii que dolent, però ell no està aquí, com has entrat?
Àlex: L'he memoritzat.
Pol: Espera llavors l'assassí és un monstre?
Àlex: No se sap, sol que era gran, pelut i que li brillaven els ulls.
Maria: Els ulls?
Laura: Bé don igual, ja que, al cap i a la fi, marxem d'aquest poble.
Àlex: Espera, acaben de posar una cosa nova.
Laura: De debò? Quina casualitat.
Àlex: S'hi ha trobat un fragment d'os.
Maria: Hi? Pot ser de l'home no?
Àlex: No, aquí posa que és d'un cérvol i pels càlculs un molt gran.
Jaume: Llavors són  d'un cérvol pelut assassí?
Àlex: Mireu, tenen una gravació de les càmeres.
Maria: Quina tensió.
Àlex: Mireu.

Tots es posen darrere de l'Àlex i atentament miren les càmeres, el que veuen és impactant, es veu com alguna cosa surt volant i de cop pels costats una criatura gran amb el que es pot veure banyes surt de pressa, però per desgràcia per la mala qualitat de les càmeres i la boira no es pot veure el que és, sol que els ulls li brillaven d'un color blaus.

Jaume: Ai, tinc la pell de gallina.
Pol: Laura, tens tota la raó, quina sort que ara marxem d'aquest poble.

PAM PAM PAM Tots fan un bot per l'ensurt.

Mar: Nois sortiu i aneu al menjador, i ràpid si us plau.
Laura: Uf quin ensurt.
Jaume: Que creieu que serà?
Pol: Jaume, el que he escoltat.
Jaume: Aix no pilles és sarcasme?

Mentre anaven anant el Pou li rondava pel cap que era exactament el que havia entrat.

Què era tan gran com per fer aquelles petjades d'aquelles dimensions? Era perillós? Que li passa a les nits?

Les idees li venien el cap fins adonar-se que ja havien arribat al menjador, la professora Mar es posa davant de tos.

Mar: Val primer de tot tranquils, hem mirat i no hi ha res dintre de l'hotel així que no us preocupeu per les petjades val, i segon Hem de marxar de l'hotel
Classes: queeeeeeeeeeeeeeee!
Mar: Mireu, heu d'entendre que per culpa dels problemes que hi ha hagut al poble, els accidents patits i la destrucció de les parts de l'hotel, no ens podem quedar, a més es ve una tempesta de molta magnitud així que feu les maletes que marxem ja abans que ens agafi la tempesta.

Julia (companya de classe): Però no heu mirat el temps abans de fer l'excursió
Mar: Si, però de cop la tempesta ha vingut cap a qui, els vents són imprevisibles, d'acord? Aneu fent les maletes ràpid... Però VAAAAAA!!!!

Tots amb els ànims en les últimes anaven cap a les seves habitacions.
I ja al cap d'una estona mentre que el Pou i l'Àlex feien les maletes algú entra de cop.
Marta: Hola, amor (amb to de veus seductor)
Pol: E què? A si, ei què tal? Encara no m'acostuma ha estat amb tu.
Marta: O ets adorable, ei avui ens assentam tots junts a l'autobús.
Laura: Si al final, però que els professors són molt pesats.
Marta: Pou, prefereixes passadís o vidre pel bus?
Àlex: Ho sento Marta, però ell sempre va amb mi.
Pol: Sí, sobre això.
Àlex: Què? Tio no.
Pol: Bro ho sento.
Àlex: ajj ok, però em deus un favor.
Jaume: Ei si vols pots seure amb mi?
Àlex: I la Laura?.
Jaume: Sola.
Laura: Si, em va millor per si hem m'arego, quina sort que marxem d'aquest poble amb coses rares.
Àlex: Té raó, no sabeu les ganes que tinc d'estar a casa sense assassinats que em posin la pell de gallina.

Ja amb els ànims més contents ràpidament anaven surtin de l'hotel per entrar en el bus, ja que la tempesta es veia de lluny i ja es començaven a sentir els efectes del fred.