LLUNA BLANCA

10-El despertar

La criatura agafa i llença a la dependenta contra la paret caient a terra estant conscient, ràpidament el Pol es llença contra la criatura i empeny cap al final del passadís, de mentre la dependenta veia aquella encarnada lluita.

Al mateix dia al matí l'aire estava fred, no s'escoltava ni un soroll pel passadís, dintre d'una habitació estava el Pol, aquest espantat s'aixeca.

Pol: On estàs!
Àlex: Ai, tio.

El Pol es troba en l'habitació on estaven el Jaume, la Marta i la Laura, i també estava l'Àlex.

Marta: Pol, ets tu, que bé estàs aquí. (s'apropa i l'abraça)
Àlex: El mara que et va pa

Laura: ens havies espantat (l'Àlex l'abraça també)

Pol: Jo, si sol que, que ha passat?
Jaume/Laura: Perdona'ns Pol.
Pol: Si si, jo que faig aquí?
Laura: Deus haver vingut.
Marta: Gràcies a déu que has vingut no podíem continuar amb la fatxada.
Pol: No he fet mal a ningú no?
Jaume: No, bé com a minim aquí no.
Pol: Uff val.
Àlex: Tot i que, com és possible que cada nit et transformis, no és teòricament cada nit de lluna plena? I perquè ens vas ensumar i deixar escapar?
Pol: Volies que us matés?
Jaume: Més ben dit crec que volem saber que és el que fas de nit.
Laura: I el motiu.
Marta: I de devo, necessitem saber com és possible que cada nit et transformis, de devo que no sols eren en les llunes plenes?
Pol: Sí, que jo sàpiga sí, però de primeres no pensava que els homes llop existissin així que no sé, espera ara que cabrons ja no em teniu por?
Marta: No, ahir te'n vas transformar i no ens vas atacar així que no ets perillós.
Pol: D'acord, a i a la pròxima intenteu ser més simpàtics, ja que no hereu els únics espantats, si recordeu sóc jo qui em transformo, un moment, espera que ahir jo em vaig transformar davant de qui?
Marta: D'on igual la qüestió és que hem buscat la naturalesa teva i la del tal Wendigo i.
Pol: Wendigo, on està!
Laura: No sé (to espantat) no em diguis que està aquí?

El Pol exaltat surt de l'habitació, no hi havia ningú, l'aire estava fred, de cop sent uns sorolls així que ràpidament corre cap on estava, estaven tots els seus companys, la dependenta estava paralitzada, els professors intentaven que responguis.
De cop per darrere venien els altres.

Àlex: Què passa?

Pol: El Wendigo ha estat aquí de nou, mira.
Artur (company de classe del Pou): Hola, Pol, m'alegro que estiguis bé, ahir no et vam veure.
Pol: Sí, si estic bé.
Artur: Eeeee, segur i la teva roba?
Pol: No preguntis.
Jaume: Què ha passat?
Artur: No sé, jo m'he despertat i algú ha vist a la dependenta així saps.
Laura: I algú més?
Artur: No, que jo sàpiga.
Àlex: Pss veniu, hem de mirar en algun lloc sobre les habilitats del Pou i del Wendigo.

Propietari de l'hotel: Hola, perdoneu, però a dalt de tot hi ha una biblioteca, allà podeu anar i mirar, a més podeu saber més sobre la història d'aquest poble, jo me n'he d'anar a l'hospital.
Laura: Amb la tempesta?
Propietari: Sí, algú ha de portar-la a l'hospital, deu.

Àlex: D'acord doncs ja sabem on anar, però Pol.
Pol: SÍ?
Àlex: Posat roba nova, aquesta està xafada.

El Pol ràpidament va cap a la seva habitacio, tanca la porta i es comença a despullar, s'estav vestint fins quebalgu toca la porta.

La Marta obra la porta en sec.
Marta: Pol, ei hola, com estas?
Pol: Bé, un pel perplexe per la situació.

La Marta es posa al seu costat i li dona la ma.

Marta: Escoltem perdonem per, au!
Pol: Que et passa?
Marta: Res, es que ahir quan vaig sortir sem va posar neu dintre del peu i des de llavors el tinc fred i sensible.
Pol: Haveure, deixem veure.