Cercles de foc

Pròleg

El 25 de maig de 1855, l'església de Santa Maria dels Sants era plena fins a dalt de gent curiosa que volia veure la núvia. Quan aquesta havia entrat per la porta, però, el silenci havia envaït la sala. Ningú no havia pogut resistir la curiositat de venir quan s'havia corregut la veu que tots els treballadors de la fàbrica Ferrer i Soler havien estat convidats a la cerimònia i la posterior festa. L'Elisabet Ferrer s'havia convertit en un enigma, algú sobre qui la gent murmurava a la plaça del mercat, algú l'existència de la qual molts havien gairebé oblidat.

La núvia era esquifida. Semblava que el seu vestit de boda, amb una cua llarga que la perseguia, se la tragués sencera. Portava el cap completament cobert per un vel bordat transparent, però prou opac com per a no poder veure amb claredat la cara de la núvia.

La noia caminava lentament pel passadís del centre. Els xiuxiuejos que havien començat en el moment en què havia entrat a l'església s'anaven apagant a mesura que la núvia passava pel costat dels curiosos, només per tornar a formar-se en el moment en que l'Elisabet passava de llarg. Tot i això, la núvia va arribar fins l'altar, on l'esperava l'home amb qui havia de casar-se, en Gabriel Marçal.

L'home la va rebre amb un somriure radiant, i aquells que es trobaven entre les primeres fileres, van poder veure que ella tenia la mateixa expressió. Poc després que els ambdós es giressin cap al mossèn, va començar la missa en la que se celebraria el matrimoni. Gairebé cap dels assistents, però, va parar atenció a les paraules de la santa homilia, massa ocupats observant la parella i xerrant entre ells.

L'Elisabet Ferrer havia viscut gairebé en clausura des de feia quasi una dècada, i hom podia comptar en una mà les vegades que algú l'havia vist fora de casa seva des de llavors. Quan havia tingut prou edat, fins i tot els seus pares l'havien abandonada i s'havien mudat a una casa a Barcelona, més propera a la resta de la seva família, i deixant a l'Elisabet al camp. Així doncs, la manera en què el Gabriel i ella s'havien conegut, romania un misteri.

Amb les notícies de la boda, la gent havia intentat fer memòria, però l'únic que n'havien tret de clar era que en Gabriel havia arribat amb el seu pare, el metge privat dels Ferrer, poc després que l'Elisabet comencés la seva vida apartada de la vista de la gent.

La boda estava, doncs, envoltada pel misteri i l'especulació, però sobretot pels rumors. Per poc que algú sabés sobre la parella, sempre semblava que en tingués alguna cosa a dir. Molts afirmaven que el matrimoni havia de ser pactat entre els pares d'ambdós, ja que si l'Elisabet s'havia reclòs durant tants anys, devia ser per algun defecte que posseïa que, sense cap mena de dubte, la feia indesitjable per a casar-s'hi. Aquesta versió, però, es va esfondrar amb el primer somriure que va compartir la parella davant de la gent.

A mesura que la missa avançava i es van intercanviar els anells, la Margarida es preguntava què, exactament, hi feia allà, si feia anys que no es parlava amb ningú dels Ferrer. Bé, potser era cert que l'havia envaït la mateixa curiositat que a tot el poble quan havien rebut la notícia, però sobretot volia saber què exactament li havia passat a l'Elisabet ara feia tants anys. Encara hi estava ressentida, òbviament, però això no pal·liava la seva curiositat.

Després de l'incident, no havien tornat a parlar l'una amb l'altra. La Margarida, que només tenia deu anys en aquella època, s'havia disposat a ignorar tots els intents de l'Elisabet per disculpar-se, però no només la noia no ho havia intentat, sinó que tampoc havia ni intentat tornar a parlar amb ella ni el seu germà. Això l'havia fet enfurir encara més, amb el ressentiment envers l'altra noia només creixent amb els anys. I ara aquella noia s'estava casant amb un atractiu home, en una cerimònia preciosa, mentre la Margarida i la seva família miraven.

En el moment en que la cerimònia va finalitzar, tothom va començar a aixecar-se dels bancs i a sortir de l'església. La Margarida va mirar cap a l'Elisabet i el Gabriel. Un grup de gent ja els envoltava, probablement intentant assabentar-se de qualsevol cosa que poder explicar més tard a qualsevol que hi estigués interessat. La Margarida, però, es va sorprendre quan en Gabriel es va desfer d'ells amb facilitat i va encaminar-se, amb l'Elisabet al seu costat, cap a on les seves famílies estaven esperant. La Margarida simplement va girar cua i va sortir de l'església, cap a la seva pròpia família.