Cercles de foc

Capítol IX: Déu volent

22 de juny de 1855

El primer que va veure l'Elisabet en despertar-se va ser llum. Una llum encegadora que la va obligar a tancar els ulls. El primer que va sentir, però, va ser els crits d'un home. No, no un home. Un noi jove, potser.

Va tornar a obrir els ulls, acostumant-se poc a poc a la llum, mentre el caos l'envoltava. Sentia veus que la cridaven, i que es cridaven entre elles. Va reconèixer la veu del Biel, i la de l'Arnau, però no entenia el que deien. El cap li feia voltes.

– Bet, em sents? – el Biel l'agafava de les espatlles mentre la sacsava. Ells volia dir que sí, que sí que el sentia, però gairebé no tenia forces per moure's. Va intentar fer un gest amb la mà, per fer entendre al seu marit que deixés de bellugar-la–.

– Biel, s'està movent, deixa de sacsar-la o li faràs mal – la Bet va aconseguir enfocar la vista, per fi–.

Amb ajuda del Biel, que la mirava amb els ulls com a plats, es va asseure al llit, recolzant l'esquena sobre l'espatllera del llit. A la seva cambra hi eren l'Arnau i el Biel, com ja sospitava, i la Margarida i el Martí Soler.

El noi estava de genolls al terra, sanglotant mentre es mirava les mans. La seva germana estava agenollada al seu costat, mirant-se també les mans del seu germà petit. Quan la pròpia Bet va mirar-les-hi, va entendre per què.

– Biel... – va intentar dir. Tenia la gola seca després de molt de temps sense utilitzar-la. No sabia quant de temps feia que era adormida, però no devia ser poc –. Biel, què heu fet? – va preguntar, horroritzada. El seu marit es va girar cap on ella mirava. Cap a on tothom mirava–.

Les mans i els avant-braços del Martí Soler estaven coberts per les mateixes línies que havien cobert els braços de l'Elisabet durant una dècada. El noi se les mirava atemorit, sense poder contenir els sanglots. La Margarida l'intentava calmar, passant-li una mà per l'esquena.

– Biel, Arnau, què ha passat aquí? – va tornar a preguntar l'Elisabet. Quan l'havien adormida sabia que només despertaria si trobaven una cura pel seu mal. La cura, però, no havia d'involucrar la maledicció d'una altra persona.

– No ho sé, Bet – va contestar finalment el Biel – quan hem arribat, el Martí ja sanglotava al terra–.

Es devia haver perdut moltes coses, mentre era dormida, si el Biel es referia al Martí Soler amb tanta familiaritat. Què havien estat fent mentre ella dormia?

– Porteu-lo aquí, jo no em puc aixecar – va demanar en general–.

El Biel es va apropar al noi i el va ajudar a alçar-se del terra. La Margarida Soler el va imitar, encara amb la mirada clavada als seus braços. El noi es va apropar a la Bet, qui l'intentava mirar als ulls sense èxit. El Martí Soler no apartava la vista de les seves mans.

– Martí, m'escoltes? – li va preguntar–. Ja sé que són unes marques molt lletges, però necessito que em miris i em diguis què ha passat.

En un principi el Martí no semblava que anés a contestar, però la seva germana li va fregar una mà al braç, dient el seu nom, i el noi va semblar recobrar el sentit. Per primer cop, va clavar la mirada en ella, clarament demanant ajuda amb desesperació. La Bet va sentir com alguna cosa es trencava dins seu. No podia ajudar-se a ella mateixa, i ara havia d'ajudar a algú altre.

– Jo només... jo només li he tocat les mans – va dir el noi, dubtós –. I de sobte tenia els braços així.

La Bet es va mirar les mans a ella mateixa. Les seves venes seguien tan negres com sempre, no hi havia cap dubte que no estava curada, però només li arribaven al colze. Era com si part de la seva maledicció hagués passat al Martí Soler per mer contacte.