Cercles de foc

Capítol XV: Ballar amb un peu

3 de juliol de 1855

No havien dormit en tota la nit. Tocant les deu la seva mare els havia convençut per a què es canviessin la roba de carrer per la de llit, però no els havia pogut convèncer per què la deixessin sola esperant el pare, que havia marxat a la fàbrica per parlar amb un grup d'obrers seleccionats per a negociar.

El dia anterior havia estat un terrible conjunt de passejades amunt i avall les escales, esperant a sentir que la porta s'obrís i hi entrés el seu pare. La porta, però, només s'havia obert per deixar passar en Dídac, que tornava de casa dels Ferrer amb la Beatriu, que també esperava el seu marit.

Portaven males notícies, però. La veu s'havia corregut que els obrers de la fàbrica Güell n'havien matat el cap, el senyor Sol i Pedrís. Tot i que encara no hi havia cap confirmació, la notícia els va gelar, temorosos que el mateix pogués passar al Jaume i al Pere.

La Margarida, farta d'esperar-se a la saleta, i necessitada d'uns minuts de privacitat, havia pujat a la seva cambra, i estava tirada sobre el llit, encara fet. Uns copets a la porta van fer que s'aixequés de cop i corregués a obrir-la. A l'altra banda estava el Bertomeu.

– Què hi puc passar? – va preguntar, senyalant cap a dins de la cambra–.

La Margarida va assentir amb el cap i va apartar-se del mig alhora que obria la porta del tot, per a què el seu germà pogués passar amb facilitat. El Bertomeu va caminar fins a la tauleta que ocupava la banda esquerra de la cambra de la Margarida, i s'assegué a una de les quatre cadires que l'envoltaven. La Margarida feu el mateix, i s'assegué davant del seu germà.

– Em volia disculpar pel que et vaig dir l'altre dia, Guida – va començar el seu germà–. No t'hauria d'haver cridat quan vas venir a preguntar pels padrons.

Tot i que a la Margarida li hauria agradat dir que sí, que no s'ho havia merescut en absolut, i que s'hauria d'esforçar una mica més en les seves disculpes, els esdeveniments del dia anterior l'havien deixat feta pols, i no tenia forces per enfrontar-s'hi.

– No et preocupis, Bertomeu, no t'ho tinc en compte – li va assegurar–.

Bé, potser li ho tenia una mica en compte, però pel somriure que el seu germà li va donar, bé valia la pena una petita mentida.

– Me n'alegro, porto preocupat des d'aleshores – li va dir, traient-se les ulleres–.

La Margarida va decidir oblidar l'assumpte. Si s'havia passat dos dies patint, potser no calia turmentar-lo més amb la culpabilitat.

– Igualment, per a què volies veure els padrons? – li va preguntar, mirant-la als ulls mentre jugava amb l'anell que portava al dit–.

La noia es va plantejar si era segur explicar-li la veritat al seu germà. Per una banda, el Bertomeu ja sabia en quina situació es trobava l'Elisabet, però per l'altra, no sabia que aquesta situació s'havia ara estès al seu germà petit. A més, com menys gent implicada hi hagués, millor.

– Per ajudar a l'Elisabet – va acabar dient–. Però preferiria no haver-te d'explicar res més.

– Heu tornat a treballar amb ells? – li va preguntar, esverat. La Margarida va intentar treure-li importància amb un gest de la mà–.

– Res d'importància – li va assegurar–. Ara que l'Elisabet està desperta, no els hi cal fer tot allò amb el Martí –.

En part, era cert. Ara ja no els calia cercar els records del Martí, però no perquè l'Elisabet fos desperta, sinó perquè ja ho havien fet. Això, però, no calia que el Bertomeu ho sabés.