Cercles de foc

Gabriel

L'Elisabet s'havia llevat d'hora per no arribar tard a la lliçó amb el senyor Marçal. De fet, li havia estat impossible seguir dormint del fort que el Gabriel cantava. En un principi els seus pares havien estat reticents a que la seva filla aprengués a invocar esperits, per si es topava de nou amb un esperit maliciós que la tornés a maleir.

El senyor Marçal, però, els havia convençut que el do de l'Elisabet era massa rar com per deixar passar una oportunitat com aquella, i que si cap esperit perillós apareixia, hi seria ell per tancar el cercle. Tot i que no era del tot cert, l'Elisabet va afegir que això potser l'ajudaria a trobar la cura pels seus dits.

Gràcies al potatge que li servia cada dia el senyor Marçal, la corrupció ara avançava molt més lentament del que ho havia fet aquells terribles primers dies. Mentre en un inici la maledicció havia cobert gairebé tots els seus dits en un parell de dies, ara en un parell de mesos, a penes havia avançat un mil·límetre. L'Elisabet ho mesurava cada matí.

– Ja ha arribat la senyoreta? – ella va assentir mentre s'alçava les faldilles per asseure's al seu costat–.

Els seus pares havien habilitat una sala al costat de la cuina per a què el senyor Marçal hi guardés tot el seu material, i s'havia de mantenir sempre tancada amb clau, fins i tot quan estava sent utilitzada, per a què cap curiós ho trobés mai. Recordant això es va aixecar i va tancar la porta, el que no va servir per apagar la veu del Gabriel. Què fa aquest nano cantant sobre finestres? Es va preguntar ella.

– Doncs per la nostra primera lliçó, haurem de descobrir si ets una 'obridora' o una 'tancadora' – li va anunciar–.

El senyor Marçal ja li havia explicat amb detall de que es tractava cadascun, pel que van anar per feina. El seu mentor va aixecar una catifa amb una floritura, i va revelar un cercle, pintat al terra de la sala. L'Elisabet, preocupada pel que pensarien els seus pares, va obrir molt els ulls. El senyor Marçal li va dir que no fes ni un soroll amb una mà. Perquè no li demanes això al teu fill, a veure si calla? Va pensar l'Elisabet, aquí la cançoneta del Gabriel se li estava ficant al cervell.

– Si no aixeques la catifa, mai sabran que està aquí – li va explicar–. I ara, posa-hi les mans a sobre – li va demanar mentre escrivia el nom d'un esperit al cercle. Això també li ho havia explicat prèviament–.

L'Elisabet sabia que només calia desitjar-lo, per a invocar un esperit, pel que és el que va fer, desitjar-ho ben fort. El cercle es va il·luminar de cop, amb moltíssima intensitat. El senyor Marçal va obrir els ulls com plats.

– Clarament, ets capaç d'obrir portals – va dir, encara bocabadat –. No havia vist mai un portal que brillés amb tanta intensitat.

– M'heu cridat per res, o només per tenir-me aquí avorrit? – va preguntar una veu. L'Elisabet gairebé va saltar del terra– . Em crida i després s'espanta per què he vingut. Que en sou d'estranys, els humans – es queixava l'esperit–.

– Perdona-la, és que és la primera vegada que invoca un esperit – va disculpar-se el senyor Marçal–.

– I m'havies de molestar a mi, Frederic? – va retreure-li l'altre ens–. El proper cop, busca-te'n un altre! – va exclamar.

– Que sí, que sí – va concedir-li l'home–. Au va, Gabriel tanca el cercle – l'Elisabet es va girar cap on l'home havia parlat.

El Gabriel estava assegut a la taula al costat de la finestra. Com no l'havia vist? El noi va fer el que el seu pare li havia manat, i es va col·locar oposat a l'Elisabet. Va tancar el cercle amb una facilitat impressionant.

– Quanta estona portes aquí? – li va preguntar al Gabriel–.

– Des que ha el meu pare ha descobert la catifa – va respondre ell, prement les celles–. Per?

– Si tu estàs aquí, qui canta? – va preguntar ella, confosa. La veu encara se sentia, més clarament, fins i tot, que abans–.

– No ho sé, m'ho hauràs de dir tu – li va respondre el noi. L'Elisabet va arrufar el nas–.

– A què et refereixes? – li va demanar–.

– A que potser hauries d'escoltar-la una mica millor – li va donar com a tota resposta–.

Mentre, el senyor Marçal havia preparat de nou el cercle, amb un altre nou, i es proposava a obrir-lo. A que es referia, a que l'havia d'escoltar una mica millor? La cançó li era familiar. Molt familiar. Com no l'havia reconeguda abans? Era aquella que el Gabriel solia cantar...

Però el Gabriel no li havia cantat mai, encara, aquella cançó. Com podia ser que li sonés? L'Elisabet la va escoltar amb més deteniment, però tot i que la sentia perfectament, intentar entendre la lletra era com intentar entendre el francès. I llavors, de sobte, la va entendre: mira per la finestra, abans d'obrir la porta.

Així! Així deia la cançó!

– Molt bé, Elisabet! – va exclamar el senyor Marçal –. Has aconseguit tancar el cercle! Això és impressionant, noia! – l'home semblava emocionat, havent descobert que la seva alumna podria obrir i tancar cercles, però ella ja ho sabia això.

Al cap i a la fi, ja ho havia viscut.