Cercles de foc

Capítol XVII: No haver trencat mai cap plat ni cap olla

7 de juliol de 1855

Aparentment, el fill del forner havia estat prou desesperat per quatre monedes. Havia ajudat, també, el fet que visqués a Barcelona i pogués demostrar-ho, perquè si no, no l'haurien deixat entrar a la ciutat. La carta que la Margarida havia escrit a l'Elisabet i el Gabriel era curta però directa. Els explicava la visita del mossèn i les conseqüències del que els havia explicat.

Havent enviat la carta, havia tornat al mas, però havia estat incapaç de dormir. En aixecar-se al matí següent havia tornat sense tardança a la seva feina de comprovar la innocència dels veïns de Sants, un per un. Que el Víctor Peris no fos amic no volia dir que fos l'esperit darrere la maledicció de l'Elisabet. El Frederic afirmava haver-lo conegut feia dècades. L'Arnau es preguntava si ja des del principi l'home havia iniciat l'amistat amb intencions falses.

L'Arnau havia aprofitat la visita al forner per fer-se amb unes quantes coses més, però l'objecte que no es podia treure del cap era el del seu propi cosí. Seguia un ordre, i encara no havia arribat encara al botí del seu cosí. No tenia cap mena de sentit que el seu cosí fos l'esperit, ho sabia bé. Però amb tot el que havien descobert en aquests darrers dies, ja no sabia fins a quin punt tenia el criteri per dir el que tenia sentit o no pels esperits. Feia un parell de setmanes la idea de poder travessar un cercle li hauria semblat una bajanada.

– No pares de mirar-te'l – la veu de la Margarida el va sobresaltar. La noia havia estat a la cuina preparant el sopar, però ara havia entrat a la cambra i seia a una de les butaques. L'Arnau no l'havia ni sentit entrar–. Prova'l ara i surt de dubtes.

L'Arnau ho va pensar. Com abans deixés de fer-li voltes al botó del seu cosí, abans podria centrar-se en els altres habitants. Va mirar a la Margarida uns segons, i amb decisió va agafar el botó entre els seus dits. En quant el va haver de deixar sobre el cercle buit, però, va tornar a dubtar. Si un dels amics més propers del Frederic l'havia traït, qui podia dir que un cosí seu podia fer el mateix? Sempre havia estat estranya la manera en què havia aparegut per Sants, mesos després que l'Arnau deixés Tor. Abans de pensar-s'ho massa, va deixar caure el botó sobre el cercle. Va repicar sobre el terra i va caure uns centímetres més enllà, però sense sortir del dibuix.

L'Arnau va sentir com si li haguessin aixecat un pes de sobre quan el cercle es va mantenir tan fosc com en un inici. Sí, pensar que el seu cosí podia estar de cap manera relacionat amb els esperits havia estat una bajanada. L'home no volia ni sentir-ne a parlar, com podria ser-ne ell un?

Va sentir com la Margarida s'aixecava de la butaca i s'apropava a ell.

– Vine, anem a fer una volta mentre s'acaba de fer el sopar – va dir mentre li posava una mà sobre una de les espatlles–.

L'Arnau es va aixecar i es va girar cap a ella, que l'esperava amb la mà estesa. En quant s'hi va apropar una mica, ella l'hi va passar pel colze, agafant-lo amb cura. Junts, van sortir de la casa i van respirar el xafogós aire de l'agost.

– Si el meu cosí hi hagués tingut res a veure, crec que m'hauria tornat boig – la Margarida va somriure, sense que li arribés als ulls–. Però em sento idiota per haver desconfiat d'ell.

Hi havia un petit camí entre l'herba alta que envoltava el mas. Antany el mas havia pertangut a una família de pagesos que n'havien explotat les terres, però ni el Gabriel ni l'Elisabet semblaven gaire interessats en l'agricultura.

– A mi no em sembla estrany – va dir la Margarida – . Després del que ens ha dit el mossèn no sé ni en qui podem confiar – va guardar silenci durant un parell de segons abans de continuar: – De fet, pensa-ho. Estem buscant un veí de Sants que creiem que va maleir a l'Elisabet. Com podem confiar en ningú d'ells? Com podem confiar en que el fill del forner porti la carta a Barcelona? Com podem confiar l'un en l'altre?