Cercles de foc

Arnau

– Heu trobat res de nou, Biel? – feia uns quants de dies que no es veien. El Gabriel havia marxat amb el seu pare a visitar un amic a prop de Girona, que podria saber alguna cosa sobre malediccions. Fixant-se en el pas animat de l'home, va suposar que la visitat havia estat fructuosa–.

– Doncs sí, ens ha deixat un llibre que parla sobre diversos remeis per combatre els efectes secundaris de la invocació.

"Efectes secundaris" no era la manera en què la Elisabet s'hauria referit a la corrupció de les seves venes. Després de tants anys aprenent la invocació d'esperits del Frederic, havia patit els seus efectes secundaris a les seves pròpies carns, però no passaven de la gana i la fatiga.

– Abans que diguis res, n'hi un en particular, que podria funcionar – la dona es va apropar a l'home per darrere i va recolzar la barbeta entre el seu coll i la seva espatlla, per poder llegir les pàgines del llibre. A fora, l'Arnau cantava una cançó mentre donava de menjar al cavall, a qui ell mateix havia posat el nom de Tor, en honor al seu poble–.

El remei tractava en confeccionar un potatge en el qual submergir els objectes o parts del cos afectats per l'esperit invocat. No especificava enlloc de quina manera en concret havien d'haver estat afectats. Tot i així, el Gabriel i l'Elisabet feia anys que no es qüestionaven les coses abans de fer-les. Tenien poques opcions i se'ls acabava el temps, ja que la corrupció li arribava ja a la meitat dels bíceps.

Mentre el Gabriel buscava els ingredients a la prestatgeria, l'Elisabet els preparava. Al llarg dels anys, s'havien fet amb una col·lecció de llibres i herbes considerable. L'Elisabet s'imaginava que, si les bruixes verdaderament existissin, la seva guarida devia d'estar guarnida de manera semblant.

– Els teus pares marxen a Barcelona, doncs? – va preguntar el Gabriel, fent-se el desinteressat. L'Elisabet va somriure mentre tallava romer–.

– Sí, marxaran d'aquí un mes, ja han trobat una casa que els agrada – el Gabriel va estirar l'esquena, clarament més animat –.

– No et fa res, quedar-te sola? – va preguntar ell. L'Elisabet sabia que només ho feia per consideració. Des del moment en què quedar-se vivint junts, i sols, havia estat una opció, era de l'únic que havia semblat poder parlar–.

– El que em fa cosa és quedar-me amb tu i que tothom cregui que vivim en pecat – li digué ella, per punxar-lo. Gairebé podia notar com ell posava els ulls en blanc–.

– L'Arnau seguirà vivint amb nosaltres – va replicar-li ell–.

– Un altre home? Vergonya doble, doncs – va continuar ella, amb to més burles –. Parlant de l'Arnau, què saps que és el que canta? – el Gabriel va negar amb el cap abans de girar-se de nou cap a ella.

– Aquí tens la ginesta, posaré l'aigua a bullir – va dir, apropant-se a ella i donant-li la planta–.

Llavors es van quedar en silenci, mentre esperaven a que l'aigua bullís dins l'olla a la llar de foc. Quan ho va fer, el Gabriel hi va ficar les herbes. De fons, l'Arnau seguia cantant. Era una tonada dolça, que l'Elisabet coneixia. Es va posar a taral·lejar-la amb ell.

– Ja està – la va avisar el Gabriel. El potatge estava llest, ara només calia deixar que reposés per poder provar-lo–.

L'Elisabet va sentir com l'envaïa l'esperança. Podria ser això, per fi, el que la deslliurés de la maledicció que portava tants anys patint? Mirant com l'aigua es refredava, seguia taral·lejant la cançó amb l'Arnau. Estava trigant molt en donar al Tor de menjar.

Quan l'aigua dins l'olla va ser prou freda, l'Elisabet va anar a submergir-hi les mans, però abans de fer-ho, va recordar que no funcionaria, perquè això ja ho havien intentat. Igualment, hi va ficar les mans. Res no va passar, les marques negres seguien recorrent-li les venes. Mentre el Gabriel es lamentava, l'Elisabet es mirava les mans.

– Biel, això ja ho hem viscut – el Gabriel la mirava com si fos boja. Ella va mirar per la finestra arrufant el nas, per on la veu de l'Arnau entrava encara més forta –. A més, des quan l'Arnau dóna de menjar el cavall a aquestes hores de la nit?