Cercles de foc

Capítol X: En un tres i no res

23 de juny de 1855

L'Elisabet i el Gabriel esperaven a la porta de l'església a que el mossèn vingués a obrir-los-la. L'havien trobat més aviat, anant al mercat, i havien aprofitat per preguntar-li si els deixaria revisar els llibres que guardava a la biblioteca parroquial. L'home no li havia trobat problema, però els havia demanat que passessin una mica més tard, pel que havien anat a fer un tomb pel poble abans de dirigir-se a l'església.

Sabien que mossèn Carles ja havia arribat, ja que els havia demanat des de dins que esperessin uns instants, pel que s'entretenien mirant la porta.

– Creus que hi trobarem res, a la biblioteca? – preguntà de sobte el Gabriel–.

– Bé, el llibre el vaig treure d'aquí, i recordo haver-lo tornat aquella mateixa nit – li respongué ella –.

– Si tot va bé, tot haurà acabat aquesta mateixa nit – digué ell, esperançat –.

L'Elisabet no podia compartir la seva esperança. Ho sentia en les seves entranyes, avui no acabaria res. Però això no significava que no intentaria que així fos. El mossèn va trigar encara un parell de minuts en obrir-los la porta, i seguidament els va guiar a dins, entre els bancs i les columnes, portant-los cap a la porta que duia al seu despatx.

– Us he preparat l'inventari dels llibres que tenim aquí a l'arxiu parroquial. Si trobeu el que busqueu, només m'ho heu de dir, i us el portaré – els va dir, fent-los seure davant la seva taula –.

– No es quedarà amb nosaltres, mossèn Carles? – va preguntar el Gabriel–.

– No, senyor Marçal. Després de parlar amb vostès m'he trobat a un jove que necessitava el meu ajut amb una cosa, i em temo que hauré d'anar a veuré què necessita – els va informar –. Seré a l'església, només hauran de sortir, serem en algun dels bancs.

L'Elisabet, que no parava gaire atenció a la conversa, va agafar el llibre inventari i va començar a fullejar-lo. De la primera nit que havia entrat a la sagristia, en recordava poc. El Bertomeu l'havia punxada dient-li que no s'atreviria a entrar-hi de nit, i ella se n'havia rigut. No només hi havia entrat, sinó que ho havia regirat tot.

Recordava com si fos ahir el títol del llibre que li havia picat la curiositat. Els cercles d'esperits. Ara li semblava un títol d'allò més normal, però en aquell moment li havia sonat a bruixeria. Encuriosida, l'havia obert sobre el terra de l'arxiu, i l'havia fullejat durant tota la nit. Al dia següent, quan ja sortia el sol, el Bertomeu aporrinava la porta de l'església demanant-li que sortís. Ella ho havia fet amb un somriure d'orella a orella, i amb un objectiu clar al cap. Volia invocar un esperit.

Per més que passava pàgines, però, no trobava el títol d'aquell llibre enlloc. No va perdre l'esperança, però. A l'inventari havien d'aparèixer tots els llibres de la parròquia, pel que el títol havia de ser-hi. Mentre, el Biel, al seu costat, revisava els llibres que el mossèn tenia per les prestatgeries.

– No el trobo en lloc – va admetre l'Elisabet quan va arribar a l'última pàgina, gairebé una hora més tard. El Gabriel, que gairebé s'havia quedat dormit a la cadira, va mirar-la preocupat–.

– Vols que me'l miri jo, per si l'has passat per alt? – va preguntar–.

– Insinues que no sé llegir? – va dir l'Elisabet sense mirar-lo, en to burleta–.

– No, és clar que no... – va dir ell, preocupat, encara mig adormit. En quant la va mirar, però es va relaxar –. Bromeges – ella va riure–.

– Pots mirar, si vols – va acabar dient, després de passar-li una mà pels cabells–.