Cercles de foc

Maria

L'Elisabet havia convençut el Gabriel per a què l'acompanyés al camp a fer una volta. El sol encara alt en el cel, però no tan alt com ho estaria quan per fi arribés l'estiu. La veu de la mare de l'Elisabet, que cantava una cançó, els acompanyava. Enmig de l'esplanada, la Elisabet es va tirar al terra.

– Bet! – va exclamar el Gabriel–. Estàs bé? – L'Elisabet va riure, alçant els braços cap a ell, convidant-lo a que s'unís a ella al terra–.

– Estic perfectament, Biel. Vine, baixa aquí – li va demanar–.

El noi li va fer cas i es va tombar al seu costat, mirant els núvols a sobre seu. Hi havia una cosa que l'Elisabet volia fer des de feia temps, però no s'hi atrevia. Va entrecreuar els dits amb els del Gabriel, una cosa que ja havia provat abans i no havia semblat molestar-lo. El noi, de nou, va deixar que la noia fes. Si va girar el cap per a què no li veiés les galtes vermelles, no era de la incumbència de ningú.

– La cançó que canta la meva mare és molt maca – va dir l'Elisabet. Això va fer somriure al noi –.

– Te la vaig ensenyar jo – li va dir, com si ella no ho recordés–.

– Canta-me-la un altre cop, si us plau – va demanar ella, mentre es girava completament cap a ell. Ell va fer el mateix mentre començava a cantar–.

Per més que el Gabriel cantés, l'Elisabet no reconeixia les paraules, però cantava amb ell, sense saber ben bé què cantava. La noia estudiava la cara del noi, i el noi la de la noia. Feia gairebé tres anys que es coneixien, tres anys des que el Gabriel havia arribat amb el seu pare per intentar cuidar-la. Tres anys des que havia intentat invocar un dimoni i un esperit l'havia maleït per estúpida.

– Besa'm – li va demanar ella. El noi es va posar vermell com un tomàquet–.

– Què dius ara? – va dir, amb els ulls com plats. Els dubtes van envair l'Elisabet. S'havia, potser, equivocat? Havia confós una simple amistat per alguna cosa més? Ara era ella qui es va posar vermella–.

– Ho sento. Jo creia que... – va dir mentre començava a aixecar-se. El Gabriel, però la va aturar–.

– No, espera – li va demanar esverat–. No ho hauria d'haver dit això, ho sento – l'Elisabet el va mirar, esperant a que s'expliqués millor– . Si tu volguessis... jo també voldria– . L'Elisabet es va apropar lentament a ell, deixant-li temps per fugir, però el noi es va quedar quiet com una pedra.

Quan els seus llavis es van trobar, l'Elisabet feia salts al seu cap. Després de tantes setmanes preguntant-se com podria aconseguir un petó del Gabriel, ho havia aconseguit. Va somriure, separant-se d'ell. Els dos tenien les galtes enceses, però no van poder evitar riure en mirar-se.

Però l'Elisabet va arrufar el nas de sobte. El Gabriel, espantat, li va preguntar:

– Què passa? No t'ha agradat? – Ella va negar amb el cap. El noi va semblar desanimar-se– .

– No! O sigui, sí, sí que m'ha agradat– va clarificar – però Biel, m'ha agradat tant ara, com la primera vegada que vam viure això–. El Gabriel va semblar entendre a què es referia– . Però quan em vas fer el primer petó, no em vas cantar aquesta cançó–. El Gabriel li va somriure– .

– Potser perquè no m'ho vas demanar – li va contestar– .

– Per què no t'ho hauria d'haver demanat? – va preguntar ella. I de sobte, hi va caure – Com és que sentim a la meva mare cantar des de tan lluny?