Cercles de foc

Capítol XVI: Atendre a raons

6 de juliol de 1855

El Martí remenava la llet de la seva tassa amb la cullereta, mirant les petites onades que s'hi formaven. El seu pare i el Jaume parlaven sobre la situació a Barcelona des que havia començat la vaga, ja feia uns quants dies. Era la mena de conversa que hauria cregut que li interessaria al seu germà Bertomeu però ara, després de descobrir que no pretenia heretar la fàbrica del pare, no ho tenia pas tan clar. El Martí, mentre feia temps, intentava seguir la conversa.

– L'Antoni – el Martí sabia que l'Antoni era l'home que venia d'amagatotis a informar-los de com avençaven les coses – m'ha dit que Barcelona és plena de barricades. Vam fer bé en enviar la meva filla al poble, lluny de tot aquest enrenou.

– Com a mínim ja comença a obrir el petit comerç – va dir el Jaume–. Diuen que alguns obrers ja han tornat a les fàbriques, però només un babau obriria ara la fàbrica, Pere.

El Pere assentí mentre es portava la tassa a la boca. Tots dos havien acordat no tornar a obrir fins que no acabés la vaga definitivament. Les pèrdues a les que s'enfrontarien no serien res en comparació a la possibilitat d'acabar com el director de la fàbrica Güell.

– A més, crec que cometen una estupidesa, confiant en Espartero – va seguir el Jaume–. Li han enviat un grup de representants a que hi parlin, com si n'haguessin d'aconseguir res, d'ell.

– Es creuen que l'home vindrà a salvar-los! – va exclamar el Pere, remenant el cap–. Quan menys s'ho esperin, els escanyarà i deixarà que es podreixin! No sé com no ho veuen, això!

El Martí sabia que al seu pare no li era simpàtic, el president del Consell de Ministres. La seva aversió cap a l'home havia començat abans de venir a Sants, quan Espartero havia manat bombardejar Barcelona.

– Ja saps que són propensos a buscar herois i màrtirs, Pere – li va respondre el Jaume, arronsant-se d'espatlles–. Veuen en Espartero el seu salvador, i estan convertint aquell assassí, el Barceló, en un màrtir!

El rellotge va tocar les nou. En Martí, que havia esmorzat mentre els dos homes parlaven, es va aixecar d'un salt de la seva cadira. Els dos homes es van girar cap a ell, sobresaltats, com si haguessin oblidat que es trobava amb ells a taula. Amb un gest amb el cap, el Martí es va esmunyir per la porta i va sortir al rebedor.

Havia quedat amb la Margarida que li diria a l'Arnau de deixar el beuratge cada dia abans de les nou dins d'una capsa a tocar de la porta del darrere. Cada dia des que la Margarida havia marxat, la capsa havia aparegut plena, però el Martí no havia vist el seu amic. Esperava que ningú altre tampoc l'hagués vist. No sabia com n'explicaria la presència als seus pares.

El Martí va creuar la cuina, dirigint-se cap a la porta del darrere.

A fora, tot i que hi feia tanta calor com a l'interior de la casa, passava una mica d'aire, i el Martí tancà els ulls durant un parell de segons per a poder gaudir-ne. Però no podia quedar-s'hi gaire estona, pel que va agafar l'ampolla de dins la capsa, i va tornar a entrar a la casa. No havia fet ni un parell de passes quan es va trobar amb els ulls inquisidors del Bertomeu.

– Què és el que portes a les mans, Martí? – el noi va somriure tensament, fingint tranquil·litat–.

El seu germà estava dempeus prop dels fogons, amb una forquilla a la mà. Semblava que estigués menjant-se les botifarres de l'esmorzar directament de la paella. El Martí es va adonar que no l'havia vist esmorzant amb tothom des de la baralla amb el pare dels dos.

– Al pare li faria menys gràcia saber que menges a la cuina, que haver de compartir taula amb tu a l'hora d'esmorzar – el Bertomeu va alçar una cella, d'aquella manera en què només sabia ell fer-ho i que feia que semblés còmic–.