Cercles de foc

Frederic

En Biel i ella estaven asseguts a les escales de la masia, com feien cada dia a la posta de sol. L'Elisabet descansava el cap a l'espatlla d'ell. Esperaven a que l'astre desaparegués per darrere de l'Hospitalet, i no s'aixecarien fins que tot el cel s'hagués enfosquit.

En Frederic, el pare del Biel, taral·lejava des de la planta de dalt. Era estrany, que encara fes voltes per la masia, i no hagués tornat encara a casa. L'Elisabet no sentia amb claredat quina cançó entonava, però ho feia de manera tan dolça que li estava començant a entrar son. Va notar els dits del Biel al front.

– Desperta, no dormis – li deia–.

– Què canta el teu pare? – li va preguntar l'Elisabet, mirant-lo als ulls, blaus com la mar–.

– No ho sé – va respondre ell–.

No van dir res més fins que el sol es va acabar de pondre, però aquest cop, a diferència de tots els anteriors, cap dels dos es va moure del seu lloc. El Frederic continuava amb la cançoneta, que cada vegada li semblava més coneguda.

– Casa't amb mi – li va dir al Biel, sense pensar-s'ho. El Biel es va girar de cop cap a ella, i el seu cap, sense cap espatlla on recolzar-s'hi, va caure–.

– Ho sento – l'Elisabet va somriure amb tristesa–.

– Ho sents perquè no et vols casar amb mi, o perquè has deixat caure el meu cap? – El Gabriel li va somriure, mentre li acaronava la cara amb una mà. Li va fer un petó molt suau als llavis–.

– La segona. Em casaria amb tu demà mateix– va assegurar–.

– Doncs fem-ho – li va dir ella – ell va negar amb el cap–.

– No. Tu et mereixes molt que això – ella va rebufar i es va alçar–.

– Si esperem gaire més, no podré ni estar-me dempeus durant la cerimònia – li va etzibar–.

– No ho diguis això – li va demanar ell, gairebé com una pregària–.

Ella es va pujar les mànigues i es va mirar les venes, negres com el carbó, igual que les seves ungles. Al principi, quan era encara una nena, s'horroritzava al veure-les. Ara no creia poder reconèixer els seus propis braços sense elles.

– Biel... – va dir ella amb veu suau–. Saps que quan la corrupció m'arribi al cor, moriré, oi?

Era una pregunta estúpida, els dos n'eren molt conscients, d'això. Ella el va mirar als ulls i va veure una tristor infinita. Era just, lligar-lo a ella així, quan ell podia encara refer la seva vida, i viure-la al costat d'algú que el pogués acompanyar? Ella creia que no, però quan li ho havia dit, el Biel li havia assegurat que no preferiria viure la seva vida amb ningú més. I que com que l'acabarien curant, aquestes preguntes eren estúpides.

Ara però, l'Elisabet veia cada dia més clar que la seva mort s'apropava. Havien acordat adormir-la, entre la vida i la mort, per guanyar temps, el dia que ja no pogués respirar. El dia que morís. Ella sabia que aquell dia s'apropava cada cop més i més ràpid.

Mirant al Biel als ulls, va arrufar el nas.

– Això ja ho hem viscut, oi? – li va preguntar. El Biel va frunzir les celles.

– De què parles? – l'Elisabet n'estava segura. Ella ja ho havia viscut això. Aquesta mateixa posta de sol, i aquesta mateixa conversa–.

– Això ja ho hem viscut, Biel. Però al teu pare, no l'he sentit cantar mai.