L'Arnau va picar a la porta de la cambra d'invocacions, sabent que no ningú no sortiria a rebre'l. Sospirant, es va ajupir i va recollir la safata amb menjar que hi havia deixat al migdia, i en va deixar una de nova. Tornant a la cuina, va mirar-se la que acabava de recollir. Un tros de carn amb talls de carxofa. Si el Gabriel no s'ho volia menjar, s'ho menjaria ell, com l'esmorzar.
Després que el Gabriel es tanqués a la cambra després de la invocació fallida, no n'havia tornat a treure el nas. Ja en feia més d'un dia, i encara no havia menjat res. Pel seu bé, l'Arnau esperava que agafés aquest plat. No perquè no era bo per la salut passar gana, sinó perquè tiraria la porta avall i l'estomacaria fins que mengés.
L'Arnau va sentir la porta grinyolar darrere i es va girar de cop. El Gabriel va treure el cap de darrere la porta i es va mirar la safata. Estava pàl·lid com un mort i tenia ulleres sota els ulls.
– No m'agrada el lluç – va comentar, sense cap tipus d'emoció a la veu–.
– Que no t'agrada el lluç? – li va etzibar l'Arnau, intentant mantenir la calma –. Portes un dia sencer tancat, sense menjar, i el primer que em dius és que no t'agrada el menjar que t'he fet, desagraït? – el Gabriel no sabia on mirar–.
– Bé... ho sento. Gràcies pel lluç, suposo – va dir en veu baixa. L'Arnau va sospirar–.
– No vull que em donis les gràcies pel lluç, babau. Vull que em diguis què coi hi feies, allà dins – li va dir, prement-se el pont del nas. El Gabriel va fer una ganyota –.
– Doncs buscar informació d'aquest malparit – va dir, malhumorat, a la vegada que llençava un paper al terra. En lletra gran, el Gabriel havia escrit el nom que l'Arnau havia vist als records del Martí–.
– N'has trobat alguna cosa? – va preguntar-li l'Arnau, oblidant el seu enuig. Es va ajupir per recollir el paper, on no semblava haver-hi res més escrit–.
– Res de res – va contesta el Gabriel –. És com si no existís. No m'explico d'on va poder treure el nom l'Elisabet.
Sí que ho era, d'estrany, que no hi hagués informació enlloc. La col·lecció de llibres del senyor Marçal era molt extensa, i hi havia pocs temes sobre el que no trobar-ne informació. Si el senyor Marçal no tenia cap llibre on hi aparegués l'esperit, no devia ser conegut. D'on havia tret el nom, doncs, l'Elisabet?
– Podríem preguntar a... – uns cops a la porta de la masia van silenciar el Gabriel –. Qui deu ser a aquesta hora?
Com a servent, era ell qui havia d'obrir la porta, però el que no entenia era perquè el Gabriel s'havia d'amagar a la planta de dalt, en comptes de venir darrere seu. El Gabriel el va mirar amb un somriure, disculpant-se com un traïdor, i va fugir escales amunt.
A l'altra banda de la porta es va trobar la Margarida Soler, que probablement venia a demanar-li al Gabriel que complís la seva promesa, ara que havia deixat que el seu germà els ajudés. L'Arnau s'hi va poder estar.
– T'hauria de fer vergonya, anar-li darrere d'aquesta manera, a un home casat – li va dir amb fàstic. La Margarida, però no va reaccionar a les seves paraules–.
– Apartat del mig – va dir, simplement. I va entrar a la casa, fins arribar al començament de les escales–.
L'Arnau es va adonar d'una cosa en què no s'havia fixat. La Margarida es premia les mans amb força, i els seu llavis s'havien convertit en una sola línia. Estava furiosa.
– Gabriel Marçal! – va cridar cap al segon pis. No va passar ni un segon abans que es sentissin les passes del Gabriel, corrent escales avall–. Com us atreviu? – va dir ella, mirant-los a tots dos –. Com goseu abusar de la nostra amistat d'aquesta manera? – va vociferar la Margarida. Els colors li havien pujat a la cara, i li faltava poc per llençar-los-hi a sobre–.
أنت تقرأ
Cercles de foc
خيال (فانتازيا)Sants, 1855. Després de gairebé una dècada reclosa a la masia dels seus pares, l'Elisabet Ferrer es casa. La Margarida, una antiga amiga amb qui va perdre el contacte arrel de perillosos jocs, encara la considera culpable de gairebé haver matat el s...