Cercles de foc

Capítol I: Quin sant s'ha trencat el coll?

Feia només un parell de dies des de la boda de l'Elisabet Ferrer i el Gabriel Marçal, i la Margarida no podia treure-se-la del cap. Més d'una vegada havia rebufat per l'interès que ella mateixa semblava mostrar per una persona que afirmava odiar. Però potser, en els últims dies s'havia adonat que aquesta animadversió infantil ja havia durat massa. Potser era hora que la Elisabet i ella parlessin.

No pretenia tenir-hi cap tipus de relació. Això mai! No es creia capaç de perdonar-la fins a aquell punt, i tampoc no creia que fos necessari intentar recuperar quelcom mort des de feia anys. Però volia, com a mínim, confrontar-la sobre les seves accions, i potser haver atès a la boda li havia demostrat que parlar amb l'Elisabet no era la fi del món.

La reacció de la seva mare, però, cregué que era un poc una mica exagerada.

– Que vas a veure a l'Elisabet, dius? Després de tants anys? Quin sant s'ha trencat el coll? – Va fer broma la mare–.

– Tranquil·la, mare. Sant Bertomeu i Santa Faustina segueixen sans, no els ha passat res – va respondre-li ella amb sorna –. Però he cregut que, potser, és hora que parlem d'algunes coses – l'expressió de la seva mare es va tornar greu–.

– No vagis a casa de l'Elisabet a molestar, Margarida – això la va fer rebufar –. No vagis a retreure-li coses que van passar gairebé una dècada! Em sents? – va acabar preguntant quan va veure que la seva filla no li responia–.

– No vaig a retreure-li res – o com a mínim espero poder-me'n contenir, va pensar. La mare va fer cara de no creure's ni una paraula–.

– Ets prou grandeta per saber el que has de fer o deixar de fer, Guida – va dir, amb la veu d'haver estat vençuda–. Només promet-me que et comportaràs.

La Margarida va haver de prometre-li explícitament que no causaria problemes a casa de l'Elisabet, tot i que en cap moment havia pensat en causar-los.

– Puc venir jo també? – La veu del seu germà la va treure dels seus pensaments. La Margarida va negar amb el cap–.

– I tant, que no – el Martí va arrufar el nas–. Tu et quedaràs a casa, cuidant de la mare – l'esmentada va fer cara d'ofesa–.

– Sóc capaç de cuidar-me tota sola, senyoreta! – apuntant cap a la Joana, la seva serventa personal, va afegir–. A més, la Joana estarà amb mi, i sortir una mica li farà bé al teu germà. Cada dia està més pàl·lid – aquest comentari va posar a la Margarida en alerta–.

Era cert que el seu germà estava pàl·lid, però sempre ho havia estat. Estava emmalaltint el Martí i ella no se n'havia adonat? Era impossible. Després d'estudiar-li la cara durant un segons, i veure que semblava sa, va deixar un sospir d'alleujament. Tot i que la idea del seu germà a prop de l'Elisabet li feia mal ventrell, va decidir no oposar-s'hi. Acceptar que el seu germà era prou gran per triar amb qui es feia era una passa cap a superar el passat.

Així fou com dos dels germans Soler es van dirigir en carruatge al mas dels Ferrer per segon cop en una setmana. Si li ho haguessin explicat a la Margarida un any abans, els hagués titllat de bojos. Quan van baixar del carruatge, pocs minuts més tard, l'exterior de masia era completament buit.

– Sembla que estigui abandonat – va comentar el Martí. Immediatament després va començar a fer voltes al pati, observant fins l'última pedra amb curiositat.

No hi havia ningú cuidant de l'únic cavall que hi havia a la quadra, que semblava mort de l'avorriment. Al final, per no seguir allà dreta com un estaquirot, la Margarida va decidir picar a la porta. Després va demanar al conductor que aparqués el vehicle cap a un costat, per no molestar a altres convidats que poguessin arribar.