Cercles de foc

Jaume

– Saluda al senyor Frederic Marçal i al seu fill Gabriel, Bet – li va demanar la seva mare –.

– Bon dia – els va dir l'Elisabet, des del portal de casa seva. Va mirar les seves mans, per estar segura que estaven ben cobertes per les seves faldilles–.

– Ets tu, la noieta que ha estat jugant amb els esperits? – va demanar el senyor Marçal amb un petit somriure. L'Elisabet va assentir. No li agradava conèixer gent nova, però la veu del seu pare cantant aquella cançó tan maca sobre els esperits, la calmava–.

L'Elisabet es va adonar que no havia respòs, i va assentir amb el cap.

– Puc veure't les mans? – li va demanar. L'Elisabet va negar amb el cap. L'avergonyien, les seves mans. Les venes s'hi havien tornat negres fins gairebé els artells, i l'Elisabet a dures penes podia mirar-les ella mateixa–.

– Mostra-li les mans al senyor Marçal, Elisabet – li va demanar la seva mare amb gravetat. L'Elisabet, rendint-se, li va fer cas–.

El Frederic Marçal li va mirar les mans, amb les el front arrugat de preocupació. Li va agafar la mà dreta i la va mirar per davant i per darrere, arrufant cada vegada més el nas.

– No havia vist mai, res com això – va dir, finalment–. A quin esperit vas invocar? – l'Elisabet va arronsar les espatlles. No se sentia del tot còmoda, parlant d'esperits davant de la seva mare–. No en recordes el nom? – ella va negar amb el cap. L'home va sospirar.

L'Elisabet va mirar el seu fill, de cabells castany clar i ulls blaus. Semblava més petit que ella, però el Bertomeu tenia un any més i també semblava més petit. Els nois eren molt esquifits.

– El meu marit no està a casa, però poden passar – els va oferir la Maria –. L'oferta d'una cambra on puguin viure els dos fins que trobin la solució per la meva filla encara se sosté – va afegir –.

– Són molt amables, senyora. Tinc algunes idees sobre com alentir l'avenç de la corrupció a les mans de la vostra filla, però de moment no conec res per a sanar-la – l'Elisabet va sentir com si li haguessin clavat una punyada a l'estómac–. Si no la tractem, veient com avança, la nena podria estar morta en un parell de setmanes – una altra punyada–.

La seva mare es va entrebancar de l'ensurt.

– Un parell de setmanes? – va preguntar, esverada. L'home només va assentir–.

Intentant pensar en una altra cosa, l'Elisabet va caure en el que acabava de dir la seva mare.

– Per què diu, mare, que el pare no està a casa? Si l'estic sentint cantar – va dir. Tots tres es van girar cap a ella–.

– El pare ha marxat a Barcelona, no ho recordes? – li va preguntar la seva mare–.

– I llavors com és que el sento cantar? – va preguntar ella. El pare no havia cantat quan havia conegut al Frederic i al Biel, d'això n'estava segura. Perquè ja ho havia viscut–.

– No seria millor preguntar-te com està cantant una cançó que mai no arribarà a sentir? Una cançó que reconeixes però encara no coneixes? Perquè encara no t'he l'he cantat, Bet – va dir-li el Biel, mirant-la fixament.

De fons, el seu pare, seguia cantant.

Mira per la finestra, abans d'obrir la porta.