Cercles de foc

Capítol VII: Plorar llàgrimes de sang

– És un home desesperat, Martí! – va etzibar-li la seva germana, enfurismada –. Farà el que calgui per salvar la seva esposa, i no li importarà si tu en surts ferit! Què coi no n'entens, d'això?

El Martí havia entrat a la cambra de la Margarida dematí, per intentar-la convèncer de tornar al mas dels Ferrer, per a que li cerquessin entre els records.

– L'Arnau va dir que podia ser perillós, i el Gabriel va dir que catastròfic! – va seguir cridant-li la Margarida –. Catastròfic, Martí! Catastròfic! – va acabar –.

El Martí seia emmurriat a una cadira al costat de la finestra, mirant com la gent passava per davant de casa seva, en direcció a la fàbrica. El seu pare ja havia marxat, però la Beatriu ni li treia l'ull de sobre, per evitar que intentés tornar a casa dels Marçal.

La Margarida se'l va mirar en silenci, amb preocupació. No li agradava cridar-li, al seu germà, però aquest no semblava entendre el perill al que es pretenia exposar. Ella tampoc el coneixia, però sabia que si tant l'Arnau com el Gabriel dubtaven, no podia ser menor. Però el Martí semblava seguir-los cegament, i semblava més interessat en veure fins on el podien dur els cercles que pel seu propi benestar.

– Si surts de casa, la mare ho sabrà, i enviarà el Bertomeu darrere teu – li va advertir. El noi es va enfonsar a la cadira–. Jo ara he de marxar, però si us plau, no li donis més maldecaps a la mare.

Se'l va mirar un parell de segons més i va sospirar. Abans de sortir de la seva cambra, deixant-hi el seu germà a dins, va agafar el ventall de sobre la seva tauleta. A fora feia una xafogor sufocant. Ja havia informat a la seva mare que sortiria de casa amb el carro, però li havia assegurat que passaria el matí a Barcelona, i no al mas dels Ferrer, on verdaderament es dirigia.

Va pujar al vehicle i va obrir la finestreta, per a que entrés una mica d'aire. Si no, arribaria al mas amb els cabells i la roba suada. Podria haver-hi anat caminant, però només de pensar en anar enlloc amb el sol que queia, es volia morir. Per tant, en menys de cinc minuts, ja hi havia arribat.

Es va apropar a la porta i va picar, com ja havia fet tants cops abans. Feia temps, però, que no sentia que no hi era benvinguda. Feia un parell de dies des que ella i els Bertomeu havien gairebé fugit de casa dels Marçal, arrossegant al Martí darrere seu. Pocs segons després, l'Arnau va obrir la porta i es va quedar parat.

– Pensava que no hi tornaríeu, per aquí – va comentar ell –. Si cap de vosaltres havia de tornar, suposava que seria el Martí, i no tu.

– He vingut a parlar amb el senyor de la casa, li podria dir que he vingut? – va dir la Margarida, ignorant les paraules de l'home, i dirigint-se a ell formalment, com feia setmanes que no ho feia. L'Arnau va prémer les celles, confós, però no va dir-ne res.

– Ara mateix, senyoreta – va dir ell, també formalment–. Si us plau esperi aquí fora.

Ja no era benvinguda ni per posar un peu en aquella casa, aparentment. El servent va tancar la porta darrere seu, i la Margarida es va girar cap al camp, deixant anar l'aire que s'havia guardat. Tot i que l'únic que volia fer era deixar-li ben clar al Gabriel Marçal que el seu germà no es jugaria la vida per l'Elisabet, havia vingut a convèncer-lo a ell per que parlés amb el Martí i li tragués la idea del cap.

– Senyoreta Soler? – la Margarida es va girar de cop, arrossegant les faldilles pel terra de tal manera que es van quedar tortes. Se les va recol·locar tan discretament com va poder–.

– Bon dia, senyor Marçal – li va correspondre–. He vingut a parlar-li sobre el meu germà – se li feia estrany dirigir-se als dos homes tan formalment, després de tantes setmanes, però si volia construir una paret, havia de fer-ho sobre fonaments forts.