Cercles de foc

Capítol XII: Deixar el vent enrere

30 de juny

– Hem d'anar a Barcelona – va dir el Biel–. Hem d'anar a Barcelona immediatament, a buscar el meu pare.

– I deixar la investigació aquí a mitges? – va respondre-li l'Arnau. Ell també estava preocupat pel senyor Marçal, però de la seva recerca a Sants en depenien dues vides–.

– El meu pare porta desaparegut setmanes, Arnau, a hores d'ara podria ser mort! – va exclamar el Gabriel, més per la por que fos cert que per ira cap al seu amic–. A més, estic segur que pots avançar tu sol, mentre som a fora. Intentarem tornar ràpid, però...

– Biel – va intervenir l'Elisabet. En quant va sentir la veu de la seva dona dient el seu nom, la tensió el va abandonar, i només va quedar el buit del terror–. No podem marxar així com així – va raonar l'Elisabet–. Abans de llençar-nos a anar a Barcelona, el primer és saber quan i com va sortir de Sants – la dona s'havia apropat al seu marit fins a poder agafar-lo suaument dels braços, i el mirava als ulls amb intensitat, com si pogués transmetre-li la calma a través de la mirada–. Parlarem amb els meus pares i els preguntarem, d'acord?

Van passar uns quants segons, on el Gabriel no va deixar de mirar-la.

– D'acord – va acabar dient, molt més calmat–.

– Com que d'acord? – va tornar a intervenir l'Arnau–. Que cap dels dos no recorda que estem buscant la manera de salvar la vida, no d'una, sinó de dues persones? – l'Elisabet va rebufar. Temia que tot el seu treball aconseguint calmar el Gabriel se n'anés en orris–.

– No trigarem gaire, Arnau – va dir–. Anirem a Barcelona, trobarem el meu sogre i tornarem. Mentre, la senyoreta Soler i tu podeu treballar junts en trobar la cura – l'Elisabet se'l va mirar amb una cella alçada, com dient "No pots dir que no en tinguis ganes, oi? De treballar sol amb la senyoreta Soler?" –. A més, és el meu sogre qui té el llibre que necessitem.

L'Arnau es va limitar a mirar-se-la malament, no podent negar-li-ho. Si tots dos estaven tan convençuts que marxar ara no afectaria a la investigació, no s'hi oposaria. Però no sabia si se'n podria estar d'etzibar-los un "us ho vaig dir", si les coses acabaven anant malament.

La conversa va acabar amb els pics d'algú a la porta. La Margarida que tornava de l'església, probablement. L'Arnau es va afanyar a anar a obrir, mentre el Gabriel i l'Elisabet es quedaven enrere parlant de fer una visita als seus pares, que encara eren a Sants després de Sant Joan. Quan va tornar, portava a la Margarida darrere.

– Bon dia – els va saludar. Veient que no rebia resposta, va preguntar–: Que ha passat alguna cosa?

En poques paraules, entre el Gabriel i l'Elisabet li van explicar el contingut de la carta que acabaven de rebre, i les seves conseqüències. Quan van arribar a la part on li explicaven que hauria de treballar amb l'Arnau tota sola, ell no es va atrevir a mirar-la.

– Tothom sembla oblidar-se que sóc aquí – va dir de sobte el Martí, des de la butaca on seia–. Jo també puc ajudar l'Arnau i la meva germana amb la investigació.

Cap des dels presents va atrevir-se a negar que, efectivament, no havien pensat en el noi.

– Cert – va dir el Gabriel–. Millor encara. Sou tres. Nosaltres érem tres, i investigàvem perfectament – va afegir, mirant l'Arnau. Tot i que aquest havia decidit no oposar-se a l'elecció dels seus amics de marxar a Barcelona, no es va poder estar de contestar-li–.

– Érem tres experts en esperits, Gabriel.

– Experts? El meu pare solia descriure'ns com "marrecs que juguen amb esperits". No crec que passi res pitjor que aquell dia que vau intentar convocar un mateix esperit a través de dos cercles diferents i vau fer explotar el graner dels Ferrer – tot i la preocupació que encara l'envaïa, el Gabriel es va esforçar en fer un somriure burleta–. Ho faran bé, Arnau. Ho fareu bé.