Cercles de foc

Capítol XIII: Enviar a pastar fang

1 de juliol de 1855

Hi havia un parell d'homes per davant seu a l'ajuntament, i la Margarida ja començava a afartar-se d'esperar-se dreta. Mentre es ventava per intentar sobreviure a la xafogor, canviava el pes del cos d'una cama a l'altra, intentant que no se li agarrotessin.

Quan a la fi va arribar a la taula del senyor Oms, no va poder evitar recolzar-s'hi. No podia esperar a que arribés la tardor per a deixar enrere aquesta calor.

– Bon dia, senyoreta Soler – va dir-li el secretari – . Ha vingut a veure el seu germà?

– Així és, senyor Oms, podria avisar-lo que sóc aquí? – va respondre-li –.

La Margarida havia volgut parlar amb el Bertomeu tan bon punt havia tornat del mas dels Ferrer el dia anterior, però encara no havia tornat a casa. Quan s'havia aixecat aquell matí, el seu germà ja havia marxat a treballar. No li havia quedat opció que anar-lo a buscar a la Casa de la Vila. De fet, ja li anava bé, perquè tenia intenció de revisar els padrons de Sants.

La Margarida sabia que cada any es feia un padró on hi apareixien els noms de tots els veïns de la vila, així com el seu domicili. En un principi havia pensat que potser els hauria de revisar tots, comparant-los i apuntant la gent que anava arribant al poble any rere any, però l'Arnau li havia fet veure que només caldria revisar un parell d'anys, els següents a la maledicció de l'Elisabet. L'esperit no hauria trigat gaire en assentar-se a Sants.

– Guida, que hi fas, aquí? – el Bertomeu va entrar a la sala on li havien demanat que esperés, i la va abraçar mig segon –.

– Venia a veure si em faries un favor – va explicar –. Necessito veure els padrons de fa deu anys – el Bertomeu va arrufar el nas –.

– Per a què vols veure els padrons? – va preguntar-li, confós per l'interès de la seva germana en els documents –.

– Necessito buscar-hi algú... – va explicar vagament. El Bertomeu, després del numerat del Martí a casa, s'havia desentès de la cerca, i no sabia res sobre la condició del seu germà –.

– No crec poder-te'ls ensenyar, Guida... – va dir, no gaire convençut. La Margarida no sabia si dubtava del fet de poder-li'ls ensenyar, o d'ella –. Necessitaries una raó de pes, per mirar els padrons.

– I no podries mirar en una altra direcció? – es va afanyar a demanar ella, agafant-lo del braç, buscant-hi suport –. Saps que no en faré res de dolent, Bertomeu.

El seu germà semblà pensar-s'ho durant un parell de segons, però va acabar negant amb el cap. A la Margarida se li va caure l'ànima als peus. Maleït fos el seu germà i la seva necessitat de seguir les normes. De vegades, tot i que no gaire sovint, desitjava que el Bertomeu fos una mica més com el Martí.

– Bertomeu... només els hi vull fer una ullada... – va demanar ella, amb la veueta ben fina –.

– Guida, fes el favor de buscar una altra manera d'entretenir-te, d'acord? – va dir el Bertomeu, lleugerament molest per la insistència de la seva germana – . Una manera que preferiblement, no impliqui ficar en problemes el teu germà gran – la Margarida va fer una ganyota. Si, com bé ell havia dit, no fos "el seu germà gran", l'enviaria a pastar fang – . Ja ets prou grandeta com per tenir aquests rampells infantils!

La Margarida es va mirar bocabadada al seu germà. Què es creia? Que no tenia res millor a fer? Que veure els padrons no era sinó un passatemps infantil que se li havia acudit en el seu avorriment?

– Mira Bertomeu, no et demanaré mai res més. Si no vols ajudar, no ajudis i punt – li va etzibar la Margarida. El Bertomeu li va posar els ulls en blanc, clarament enfadat–.