2 de juliol de 1855
La Margarida i l'Arnau seien a la taula de la cuina i continuaven creant una llista de sospitosos, que ja ocupava desenes de pàgines. A mesura que la llista anava creixent, però, l'Arnau anava tatxant gent de qui havia aconseguit alguna pertinença i n'havia provat la innocència.
L'Arnau es va adonar que la Margarida no mirava la llista i que ell estava buscant al senyor Balcells, per guixar-ne el nom, tot sol. Quan va alçar la mirada, va trobar la de la noia clavada en ell.
– Així és com ajudes, badant? – li va preguntar, amb un somriure burleta–.
Ella es va limitar a arrufar els llavis i a baixar la mirada cap a la llista de nou. L'Arnau gairebé li va demanar que si us plau continués mirant-lo. De fet, ho hauria fet si el Martí no hagués entrat corrent a la cuina. De vegades es preguntava si, de no ser pel Gabriel, ell hauria tingut cap oportunitat amb ella.
– Els obrers s'han declarat en vaga! – va exclamar en veure'ls–.
Clarament havia vingut corrent des de la seva casa, ja que a dures penes podia respirar. En quant els va donar per informats, va doblegar-se tot ell i es va recolzar sobre els genolls. L'Arnau es va preguntar com podia ser aquesta postura gens còmoda, sobretot després de córrer tant.
Cap dels tres no va dir res, i es van quedar mirant-se. Que els obrers s'haguessin declarat en vaga no els afectava, necessàriament, pel que ni la Margarida ni l'Arnau van entendre perquè el Martí estava tan esverat.
– Els obrers de quina fàbrica? Els de la del pare i del senyor Ferrer? – va preguntar la Margarida. El Martí va negar amb el cap, encara amb dificultats per respirar amb normalitat, i per tant per parlar–. Martí, no hauries d'haver vingut corrent, has de deixar que el teu cos s'adapti a la maledicció – li va retreure, amb els llavis fins–.
– La del pare sí, però no només la del pare. Tots. Totes les fàbriques. Cap ni un ha anat a treballar –va dir el noi, ignorant l'advertència de la seva germana–.
L'Arnau se'ls va mirar a tots dos sense saber què dir. Després de la conversa que havia tingut amb el Ferran, el seu cosí, a Sant Joan, ja s'havia ensumat que una cosa així passaria. Els dos germans, però, semblaven sorpresos.
– El pare semblava preocupat últimament... Creus que s'ho esperava? – va preguntar la dona al seu germà–.
– Crec que nosaltres també ens ho hauríem esperat si no haguéssim estat tan capficats amb aquestes coses dels esperits. Pel que posa al diari, això ve de lluny – va explicar el Martí–. Però ja parlarem d'això més tard, Guida. He vingut a buscar-te per a que tornem a casa. El pare ens vol a tots junts fins que tot passi.
L'Arnau va prémer els llavis i va mirar al voltant de la sala. No sabia ben bé què fer de la situació, però la Margarida ja començava a recollir-ho tot.
– Arnau, em temo que hauré de marxar – li va dir, recollint-se les faldilles i alçant-se de la cadira–. En quant tot passi, tornarem i continuarem, d'acord?
Abans que l'Arnau pogués dir res, els dos germans havien desaparegut per la porta de la casa. No era la primera vaga a la que s'enfrontava la fàbrica dels seus pares, i l'home es va preguntar si sempre hi feien el mateix: amagar-se fins que hagués passat el temporal.
Es va arronsar d'espatlles i va acabar de recollir tot el que la Margarida no havia tingut temps de recollir ella mateixa. Va agafar la llista i va seure al terra, amb un carbonet al seu costat. No necessitava aturar la investigació només perquè els seus companys l'haguessin abandonat, al cap i a la fi.
YOU ARE READING
Cercles de foc
FantasySants, 1855. Després de gairebé una dècada reclosa a la masia dels seus pares, l'Elisabet Ferrer es casa. La Margarida, una antiga amiga amb qui va perdre el contacte arrel de perillosos jocs, encara la considera culpable de gairebé haver matat el s...