Cercles de foc

Capítol XIV: Anar a l'aguait

2 de juliol de 1855

La Margarida i l'Arnau seien a la taula de la cuina i continuaven creant una llista de sospitosos, que ja ocupava desenes de pàgines. A mesura que la llista anava creixent, però, l'Arnau anava tatxant gent de qui havia aconseguit alguna pertinença i n'havia provat la innocència.

L'Arnau es va adonar que la Margarida no mirava la llista i que ell estava buscant al senyor Balcells, per guixar-ne el nom, tot sol. Quan va alçar la mirada, va trobar la de la noia clavada en ell.

– Així és com ajudes, badant? – li va preguntar, amb un somriure burleta–.

Ella es va limitar a arrufar els llavis i a baixar la mirada cap a la llista de nou. L'Arnau gairebé li va demanar que si us plau continués mirant-lo. De fet, ho hauria fet si el Martí no hagués entrat corrent a la cuina. De vegades es preguntava si, de no ser pel Gabriel, ell hauria tingut cap oportunitat amb ella.

– Els obrers s'han declarat en vaga! – va exclamar en veure'ls–.

Clarament havia vingut corrent des de la seva casa, ja que a dures penes podia respirar. En quant els va donar per informats, va doblegar-se tot ell i es va recolzar sobre els genolls. L'Arnau es va preguntar com podia ser aquesta postura gens còmoda, sobretot després de córrer tant.

Cap dels tres no va dir res, i es van quedar mirant-se. Que els obrers s'haguessin declarat en vaga no els afectava, necessàriament, pel que ni la Margarida ni l'Arnau van entendre perquè el Martí estava tan esverat.

– Els obrers de quina fàbrica? Els de la del pare i del senyor Ferrer? – va preguntar la Margarida. El Martí va negar amb el cap, encara amb dificultats per respirar amb normalitat, i per tant per parlar–. Martí, no hauries d'haver vingut corrent, has de deixar que el teu cos s'adapti a la maledicció – li va retreure, amb els llavis fins–.

– La del pare sí, però no només la del pare. Tots. Totes les fàbriques. Cap ni un ha anat a treballar –va dir el noi, ignorant l'advertència de la seva germana–.

L'Arnau se'ls va mirar a tots dos sense saber què dir. Després de la conversa que havia tingut amb el Ferran, el seu cosí, a Sant Joan, ja s'havia ensumat que una cosa així passaria. Els dos germans, però, semblaven sorpresos.

– El pare semblava preocupat últimament... Creus que s'ho esperava? – va preguntar la dona al seu germà–.

– Crec que nosaltres també ens ho hauríem esperat si no haguéssim estat tan capficats amb aquestes coses dels esperits. Pel que posa al diari, això ve de lluny – va explicar el Martí–. Però ja parlarem d'això més tard, Guida. He vingut a buscar-te per a que tornem a casa. El pare ens vol a tots junts fins que tot passi.

L'Arnau va prémer els llavis i va mirar al voltant de la sala. No sabia ben bé què fer de la situació, però la Margarida ja començava a recollir-ho tot.

– Arnau, em temo que hauré de marxar – li va dir, recollint-se les faldilles i alçant-se de la cadira–. En quant tot passi, tornarem i continuarem, d'acord?

Abans que l'Arnau pogués dir res, els dos germans havien desaparegut per la porta de la casa. No era la primera vaga a la que s'enfrontava la fàbrica dels seus pares, i l'home es va preguntar si sempre hi feien el mateix: amagar-se fins que hagués passat el temporal.

Es va arronsar d'espatlles i va acabar de recollir tot el que la Margarida no havia tingut temps de recollir ella mateixa. Va agafar la llista i va seure al terra, amb un carbonet al seu costat. No necessitava aturar la investigació només perquè els seus companys l'haguessin abandonat, al cap i a la fi.