L'Arnau l'havia rebut molt esverat el dia anterior, però el Gabriel li havia demanat entre llàgrimes que si us plau el deixés dormir, que ja parlarien a la matinada següent. Ara, però, desitjaria haver-se ocupat d'això com més aviat possible.
– No em tornes a deixar sol amb la Bet mai més, – li deia l'Arnau –. Em sents, Biel? – I tant que el sentia, però el seu cap anava a mil per hora, intentant buscar mil i una excuses per si de cas als Soler se'ls acudia explicar el que havien vist.
– Creus que tornaran? – L'Arnau va arronsar l'esquena.
– No en tinc ni idea – va contestar–. El germà petit, el Martí, semblava horroritzat.
– No és la millor imatge de la Bet que algú podria veure, és normal que se li gelés la sang – va replicar el Gabriel–. Em refereixo a que si creus que ens portaran problemes –. L'Arnau va somriure amb sorna.
– No ho crec. Ho sé, Biel – va respondre-li–. Un noi a qui se li acut ficar-se a la cambra de dos desconeguts, l'únic que ens pot portar són problemes – en això, el Gabriel estava d'acord. Però no tenia temps per ocupar-se de la curiositat de la família Soler. El més important ara era trobar, d'una vegada per totes, la manera de salvar l'Elisabet–.
Algú va picar a la porta i l'Arnau, remugant, va anar a obrir-la. El Gabriel va anar a rebre la gent amb ell.
– Feu festa un dia, i ara de sobte tothom vol passar-se a visitar – deia el seu amic. Però no era qualsevol gent la que havia picat a la porta. No, eren, un altre cop, els germans Soler. Un altre cop, la Margarida i el Martí. Com si no haguessin ja fet prou mal–.
– Bon dia, senyor Marçal, perdoni haver-nos presentat sense avisar...–va començar la germana–. Jo sóc la Margarida Soler, i aquest és el meu germà, el Martí Soler. Ens preguntàvem si podríem passar – el Gabriel va mirar el germà petit, que tenia la mirada fixa en l'escala que portava al pis superior–.
– Vostè pot passar, però el seu germà s'haurà de quedar fora –. Ofès, el Martí es va queixar de seguida–.
– Això és molt descortès per part seva, senyor Marçal – el Gabriel li va fer una ganyota–.
– Més descortès que entrar a la meva cambra sense permís, Martí Soler? – li va rebatre. El noi va tensar els llavis i va prémer els punys. El Gabriel no es va sentir intimidat. No només li devia treure més de deu anys, si no també un parell de caps–.
– Perdoni'l, si us plau, és encara una criatura, i no pensa en el que fa – va intervenir la germana, clarament parlant amb la veu més dolça amb què era capaç. Això no va apagar els fums del Gabriel –. De fet, veníem a demanar disculpes pel nostre comportament d'ahir – va revelar amb el cap cot–.
– I venim també a demostrar que heu matat a la vostra esposa! – va exclamar el Martí. El Gabriel se'l va mirar com si estigués boig–.
– De què parles, tu ara? – li va etzibar–.
– Martí! Fes el favor de callar! – va dir la Margarida alhora–.
– No ho intenteu amagar, vaig veure el seu cadàver ahir! – va seguir cridant el noi. Al Gabriel li començava a fer mal el cap, de tant crit–.
– Ahir, quan vas entrar a la meva cambra sense el meu permís? – Li va replicar. El Martí no es va deixar manipular–.
– No canviï de tema, senyor Marçal. El vaig veure clarament, el cadàver de l'Elisabet – va dir amb el cap ben alt –. En un primer moment vaig pensar que el seu servent els devia haver matat a tots dos, però veient que vostè és viu, és clar que l'ha matada vostè mateix! – el Gabriel va sospirar. Això s'estava allargant massa –.
VOCÊ ESTÁ LENDO
Cercles de foc
FantasiaSants, 1855. Després de gairebé una dècada reclosa a la masia dels seus pares, l'Elisabet Ferrer es casa. La Margarida, una antiga amiga amb qui va perdre el contacte arrel de perillosos jocs, encara la considera culpable de gairebé haver matat el s...