Cercles de foc

Capítol II: Dir-ne de verdes i de madures

L'Arnau l'havia rebut molt esverat el dia anterior, però el Gabriel li havia demanat entre llàgrimes que si us plau el deixés dormir, que ja parlarien a la matinada següent. Ara, però, desitjaria haver-se ocupat d'això com més aviat possible.

– No em tornes a deixar sol amb la Bet mai més, – li deia l'Arnau –. Em sents, Biel? – I tant que el sentia, però el seu cap anava a mil per hora, intentant buscar mil i una excuses per si de cas als Soler se'ls acudia explicar el que havien vist.

– Creus que tornaran? – L'Arnau va arronsar l'esquena.

– No en tinc ni idea – va contestar–. El germà petit, el Martí, semblava horroritzat.

– No és la millor imatge de la Bet que algú podria veure, és normal que se li gelés la sang – va replicar el Gabriel–. Em refereixo a que si creus que ens portaran problemes –. L'Arnau va somriure amb sorna.

– No ho crec. Ho sé, Biel – va respondre-li–. Un noi a qui se li acut ficar-se a la cambra de dos desconeguts, l'únic que ens pot portar són problemes – en això, el Gabriel estava d'acord. Però no tenia temps per ocupar-se de la curiositat de la família Soler. El més important ara era trobar, d'una vegada per totes, la manera de salvar l'Elisabet–.

Algú va picar a la porta i l'Arnau, remugant, va anar a obrir-la. El Gabriel va anar a rebre la gent amb ell.

– Feu festa un dia, i ara de sobte tothom vol passar-se a visitar – deia el seu amic. Però no era qualsevol gent la que havia picat a la porta. No, eren, un altre cop, els germans Soler. Un altre cop, la Margarida i el Martí. Com si no haguessin ja fet prou mal–.

– Bon dia, senyor Marçal, perdoni haver-nos presentat sense avisar...–va començar la germana–. Jo sóc la Margarida Soler, i aquest és el meu germà, el Martí Soler. Ens preguntàvem si podríem passar – el Gabriel va mirar el germà petit, que tenia la mirada fixa en l'escala que portava al pis superior–.

– Vostè pot passar, però el seu germà s'haurà de quedar fora –. Ofès, el Martí es va queixar de seguida–.

– Això és molt descortès per part seva, senyor Marçal – el Gabriel li va fer una ganyota–.

– Més descortès que entrar a la meva cambra sense permís, Martí Soler? – li va rebatre. El noi va tensar els llavis i va prémer els punys. El Gabriel no es va sentir intimidat. No només li devia treure més de deu anys, si no també un parell de caps–.

– Perdoni'l, si us plau, és encara una criatura, i no pensa en el que fa – va intervenir la germana, clarament parlant amb la veu més dolça amb què era capaç. Això no va apagar els fums del Gabriel –. De fet, veníem a demanar disculpes pel nostre comportament d'ahir – va revelar amb el cap cot–.

– I venim també a demostrar que heu matat a la vostra esposa! – va exclamar el Martí. El Gabriel se'l va mirar com si estigués boig–.

– De què parles, tu ara? – li va etzibar–.

– Martí! Fes el favor de callar! – va dir la Margarida alhora–.

– No ho intenteu amagar, vaig veure el seu cadàver ahir! – va seguir cridant el noi. Al Gabriel li començava a fer mal el cap, de tant crit–.

– Ahir, quan vas entrar a la meva cambra sense el meu permís? – Li va replicar. El Martí no es va deixar manipular–.

– No canviï de tema, senyor Marçal. El vaig veure clarament, el cadàver de l'Elisabet – va dir amb el cap ben alt –. En un primer moment vaig pensar que el seu servent els devia haver matat a tots dos, però veient que vostè és viu, és clar que l'ha matada vostè mateix! – el Gabriel va sospirar. Això s'estava allargant massa –.